Els sentiments i les emocions són aparentment l’essència d’allò que ens defineix com a persones. Nombroses autores i col·lectius feministes analitzen fins a quin punt el pensament amorós, lluny de ser un impuls, ha naturalitzat una forma hegemònica d’organitzar les relacions de gènere, la convivència i el treball de cures.
Començarem per redefinir conceptes. Quan parlem d’amor, de pensament amorós, ens referim a una determinada ideologia cultural que sorgeix a occident amb la modernitat i que es va transformant fins als nostres dies fins a esdevenir una “configuración simbólica y práctica que influye directamente en la producción de símbolos, representaciones, normas y leyes, y orienta la conformación de las identidades sociales y genéricas, los procesos de socialización y las acciones individuales, sociales e intitucionales” (Esteban, 2011).
