Estimen, doncs existim: Oda a l'Amor, Oriol Matadepera

Publicat al setmanari de comunicació Directa www.setmanaridirecta.info

Una noia molt maca que em té el cor robat em va dir que fes una oda a l’Amor. M'ho deia per picar-me l’ullet i pujar-me la temperatura i perquè imagina que em costa rebutjar segons quines insinuacions. En el pla polític, vull pensar que m’ho deia perquè, com jo, deu veure que hi ha una gran manca d'amor als moviments socials. I amb això no vull dir que haguem de fer el hippie a cada acció o manifestació ni que transformem les concentracions serioses amb roba negra en orgies sexuals sense límits, sinó que, a les nostres assemblees i projectes, els manca alegria, afecte i comprensió, ràbia i passió, amor en estat pur, sense gels, retrets ni ànsies de possessió. Aquest amor a la llibertat existeix! L’he vist i sentit! I hauria d’equivaler –sens dubte– a odiar l'autoritat. I, de vegades, aquest huracà de sensacions ens porta cegament i sense prevenció a trencar la cara a un policia. Aquest amor és estrany, intens, censurat i reprimit, com l'amor lliure que tant pregonem I que no dubtem a tallar d’arrel. Però si es contagia de veritat, no només serem més lliures sinó que, a les properes manifestacions, veurem centenars de policies fugint en veure la turba d'amor que hi ha en cada pedra que voli com una fletxa d'Eros. Això o que les nostres insinuacions d'amor a la llibertat els obliguin a oferir les seves armes al servei de la justícia social. Ens cal amor i, ja que hi som, humor.

Les inquietuds existencials i els camins dels somnis es viuen millor rient, un mecanisme que ha salvat generacions senceres de rebels i resistents. I tornem. Existir és estimar, perquè això és el que ens dóna la vida. El sol pensament esdevé indignació i, si m'apures, canvi de canal del televisor. En canvi, l'amor a la llibertat i a la justícia social és el que ens mou a actuar. L'amor ens fa sortir al carrer amb les dents i les ungles esmolades, sense por i amb les eines que tinguem a mà. I el pensament ens dóna eines molt valuoses per les nostres lluites però, a la vegada, ens treu força amb la por i l'autosuggestió del “no podré" o "no seré capaç". Per això hem d'establir objectius reals I assolibles, perquè les expectatives irrealitzables són la nostra principal font de frustració. No és per consolar, però la vida no són victòries ni derrotes, ja que tot és ple de matisos. La vida són dos dies i com diuen a El Salvador, “no hay pájaro pequeño que después de alzar el vuelo se detenga en su volar”. Millor lent que aturat i tenint clar que el que no ens mata ens farà més fortes.