Molts dels espais barcelonins on s’havia desenvolupat aquesta
tendència han desaparegut. Però algunes de les seves defensores, i nous
grups, continuen treballant-la
 |
Una performance de Post Op i Quimera Rosa, al Museu Reina Sofia de Madrid
FOTO: Antonio Arcaro
|
Annie Sprinkle agafa un espècul ginecològic i mostra el seu coll
uterí al públic en primer pla. “Mireu, això és pur sexe”, els crida. Amb
aquesta performance i el seu llibre Postporno Modernist, el
vocable postporno va esdevenir famós. Sprinkle l’havia manllevat del
també artista Wink van Kempen, que als anys 80 usà la paraula per
denominar un conjunt de fotografies de contingut explícit, però sense
objectiu masturbatori, sinó paròdic i crític. També actriu porno,
Sprinkle inicia el que ara es coneix com a postporno: manifestacions
artístiques relacionades amb la sexualitat que aspirin a altres
imaginaris més enllà del porno tradicional.
Barcelona va ser, durant molts anys, capital del postporno. Lucía Egaña, a qui la majoria d’implicades consideren la teòrica del grup, ho explica com “un fet contextual”. “Crec que va ser una suma de coses: per un costat, persones que volien experimentar amb expressions artístiques que estiguessin vinculades a l’activisme polític; per l’altre, la presència i el treball de Paul B. Preciado van ser força rellevants per facilitar trobades en espais institucionals, que es van alternar amb activitats a espais autogestionats i domèstics”, argumenta.
L’any 2003, Preciado –màxim referent en teories queer i de gènere– decideix portar al MACBA un seminari anomenat Marató postporno. Així començava a Barcelona, de manera oficiosa, el moviment més modern, feminista i polític de què ha gaudit la sexualitat fins ara. Altres veus com Diana J. Torres –també coneguda com Diana Pornoterrorista– o Urko Post Op, apunten que aquest esclat ja s’estava covant a la Barcelona preturística: al local nocturn La Bata de Boatiné (1992-2014), tristament conegut per les batudes policials en dates tan assenyalades com el Dia de l’Orgull, hi bullia el postporno qualsevol dia fred de borratxera calenta.
“No
crec que puguem parlar de moviment pròpiament dit, sinó més aviat del
fet que una sèrie de persones i col·lectius que tenim inquietuds comunes
respecte a pràctiques sexuals i cossos dissidents hem coincidit en
alguns espais temporals i geogràfics”, explica Urko Post Op. Forma part
de Post Op, un grup interdisciplinari relacionat amb la investigació de
gènere i la postpornografia. Entre els seus darrers treballs, trobem una
xerrada sobre imaginaris pornogràfics a les Jornadas Bizarras de Iruña o
el projecte Pornortepedia, un espai per pensar i generar joguines i
pròtesis amb una finalitat sexual per a corporalitats dissidents.
Post Op és un dels col·lectius més vius de l’actualitat i, durant molts anys, va estar radicat a Barcelona. Com Quimera Rosa, dues persones que continuen amb el postporno, però que han marxat de la ciutat i ara fan performances i tallers per Europa. Diana Pornoterrorista també treballava, vivia i follava a Barcelona. Ara, s’està a Mèxic i explica els motius de tanta desbandada: “Barcelona era una llar, però ha passat a ser indesitjable. Moltes estàvem vinculades a les persones afectades pel muntatge del 4F i, des d’aleshores, el vincle amb la ciutat se n’ha anat. Barcelona, avui, és un parc temàtic i han desaparegut sistemàticament els centres socials on havia nascut el postporno: Can Vies, La Rimaia, el Bahía... Només queda l’Hangar... perquè no és okupa”. Ara, el postporno també viu en altres zones. O.R.G.I.A., quatre dones que plantegen investigacions i creacions artístiques sobre qüestions de gènere, sexe i sexualitat, treballen des de quatre ciutats diferents. Actualment, estan bolcades en el Projecte MNH, que es podrà veure aquest estiu al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València.
És porno el postporno?
Ho és? Tenen el mateix fi? Comparteixen l’objectiu d’excitar? Amarna Miller, Premi Nimfa a la millor actriu porno de 2014, opina que no. I això que entén, lloa i defensa el postporno, però li sembla “art o discurs polític, no pornografia”. “La seva finalitat no és l’excitació. Porteu-me deu persones a qui els exciti. Si vols excitar de forma alternativa, porta’m un vídeo de làtex o noies ballant el hula hoop. Per mi, el que és porno és a l’ull de l’espectador i aquest és relatiu, però el meu ull pornogràfic em diu que aquestes pràctiques no són pornografia”, conclou Miller.
Urko Post Op assenyala nous ingredients del postporno: “No busca solament l’excitació sexual, sinó que cerca que aquesta també es produeixi a través de l’humor, la ironia i el discurs crític. L’imaginari pornogràfic tradicional ens marca què són pràctiques sexuals i què no, com ha de ser un cos de dona i d’home, què és desitjable i què no ho és... En sexualitza uns, i n’invisibilitza d’altres. Perpetua rols i estereotips. La nostra resposta és generar un altre imaginari que parli d’altres cossos, identitats i pràctiques més properes als nostres desitjos i afinitats”. Diana Pornoterrorista afegeix: “És un èxit que no posi a la gent que només cerca més del mateix. L’excitació apareix en altres llocs allunyats dels genitals”.
Fer política del porno
És necessari, avui, el postporno? En temps de canvis i repressió com els que estem vivint, segurament, més que mai. Segons Urko Post Op: “És intrínsecament polític. Creiem que, a través d’aquest activisme, es poden generar canvis, nous desitjos, pràctiques i aliances. El postporno cerca ampliar imaginaris, empoderar i visibilitzar cossos desitjables i desitjosos que, fins ara, eren ignorats o mostrats com a cossos abjectes per la indústria mainstream. Cerca desestabilitzar els pilars de sexe, gènere i normalitat corporal que sustenten aquesta societat heteropatriarcal capitalista”. Egaña encoratja tothom a trobar la seva pròpia experiència: “El que pot aportar el postporno és obert, no vull determinar les lectores a conceptualitzar les seves possibles experiències. A mi, em va fer repensar moltes coses, pràctiques i costums: experimentar, alterar i ampliar el meu desig, trobar altres vies per a l’activisme feminista, apropar-me al programari lliure i drogar-me una mica més”.
A aquest moviment, altament feminista, de vegades se l’ha acusat d’estar fet només per i per a dones. “Als homes, els resulta més difícil qüestionar la seva sexualitat. Quants es deixarien obrir el cul? Des de la masculinitat normativa, és difícil: un té molts privilegis i són difícils de cedir. Per exemple, quan difoníem el documental Mi sexualidad es una creación artística, els nois es queixaven que se sentien exclosos perquè no apareixien al docu. I Lucía els responia: ‘No t’agrada el que has vist? Doncs fes tu postporno!’”, explica Diana Pornoterrorista.
El postporno avui
Lucía Egaña ironitza sobre si el postporno no deu estar passat de moda ja, “atès que s’ha estandarditzat; la gent l’ha definit com una cosa específica; l’han definit abans de posar-lo en pràctica i, així, les coses perden potència”. Certament, aquesta paraula ja és història per a moltes activistes que van ser claus pel moviment. És el cas de Maria Llopis, una valenciana resident a Barcelona durant molts anys que, el 2010, va escriure una guia fantàstica, El postporno era eso. “Actualment, el meu projecte és Maternidades Subversivas, un llibre i documental sobre el poder revolucionari de la maternitat. Hi tocaré temes com el part orgàstic, la lactància com a acte sexual o la maternitat transsexual, entre d’altres. Del postporno, no sé ni què dir-te’n, perquè fa tant de temps que estic fora de joc... Quan vaig escriure el llibre, ja estava passant pàgina. Per a mi, ha estat una evolució lògica”, explica.
Urko Post Op ens parla de “contínua evolució i ampliació” i ens explica: “Per exemple, l’any passat, es va fer la primera peli postporno de l’Estat entre activistes postporno i activistes amb diversitats funcionals, Nexos. Sota el nom que es vulgui, continua sent necessari generar aliances entre diferents col·lectius que no encaixem en els paràmetres de normalitat corporal i que ens empoderem des de la monstruositat”.
Altres grups continuen treballant-hi. A
Europa, els col·lectius Quimera Rosa, Post Op, O.R.G.I.A. o Zarra
Bonheur encara breguen; a les Amèriques, ressonen grups com La Pocha
Nostra, La Fulminante o Leche de Virgen Trimegisto. A cavall entre
ambdós continents, Diana Pornoterrorista també dóna guerra: acaba de
publicar el manual Coño Potens i cogestiona, amb Egaña, la
Muestra Marrana. Aquest festival gratuït d’obra postpornogràfica ha
passat de les 70 espectadores de la primera edició a les 1.500 de 2014;
enguany, se celebrarà a Mèxic el mes de juny. Egaña ens diu: “Rebem
curts de molts indrets del món i el que uneix tots els vídeos és que
estan fets casolanament i són experimentals. Per això, encara podem dir
que el postporno no és mort”.
*Article publicat al núm. 384 de la Directa.
Barcelona va ser, durant molts anys, capital del postporno. Lucía Egaña, a qui la majoria d’implicades consideren la teòrica del grup, ho explica com “un fet contextual”. “Crec que va ser una suma de coses: per un costat, persones que volien experimentar amb expressions artístiques que estiguessin vinculades a l’activisme polític; per l’altre, la presència i el treball de Paul B. Preciado van ser força rellevants per facilitar trobades en espais institucionals, que es van alternar amb activitats a espais autogestionats i domèstics”, argumenta.
L’any 2003, Preciado –màxim referent en teories queer i de gènere– decideix portar al MACBA un seminari anomenat Marató postporno. Així començava a Barcelona, de manera oficiosa, el moviment més modern, feminista i polític de què ha gaudit la sexualitat fins ara. Altres veus com Diana J. Torres –també coneguda com Diana Pornoterrorista– o Urko Post Op, apunten que aquest esclat ja s’estava covant a la Barcelona preturística: al local nocturn La Bata de Boatiné (1992-2014), tristament conegut per les batudes policials en dates tan assenyalades com el Dia de l’Orgull, hi bullia el postporno qualsevol dia fred de borratxera calenta.
Post Op és un dels col·lectius més vius de l’actualitat i, durant molts anys, va estar radicat a Barcelona. Com Quimera Rosa, dues persones que continuen amb el postporno, però que han marxat de la ciutat i ara fan performances i tallers per Europa. Diana Pornoterrorista també treballava, vivia i follava a Barcelona. Ara, s’està a Mèxic i explica els motius de tanta desbandada: “Barcelona era una llar, però ha passat a ser indesitjable. Moltes estàvem vinculades a les persones afectades pel muntatge del 4F i, des d’aleshores, el vincle amb la ciutat se n’ha anat. Barcelona, avui, és un parc temàtic i han desaparegut sistemàticament els centres socials on havia nascut el postporno: Can Vies, La Rimaia, el Bahía... Només queda l’Hangar... perquè no és okupa”. Ara, el postporno també viu en altres zones. O.R.G.I.A., quatre dones que plantegen investigacions i creacions artístiques sobre qüestions de gènere, sexe i sexualitat, treballen des de quatre ciutats diferents. Actualment, estan bolcades en el Projecte MNH, que es podrà veure aquest estiu al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València.
És porno el postporno?
Ho és? Tenen el mateix fi? Comparteixen l’objectiu d’excitar? Amarna Miller, Premi Nimfa a la millor actriu porno de 2014, opina que no. I això que entén, lloa i defensa el postporno, però li sembla “art o discurs polític, no pornografia”. “La seva finalitat no és l’excitació. Porteu-me deu persones a qui els exciti. Si vols excitar de forma alternativa, porta’m un vídeo de làtex o noies ballant el hula hoop. Per mi, el que és porno és a l’ull de l’espectador i aquest és relatiu, però el meu ull pornogràfic em diu que aquestes pràctiques no són pornografia”, conclou Miller.
 |
| El postporno “No busca solament l’excitació sexual, sinó que cerca que aquesta també es produeixi a través de l’humor, la ironia i el discurs crític", segons Urko Post Op. FOTO:Elise Charbey |
Urko Post Op assenyala nous ingredients del postporno: “No busca solament l’excitació sexual, sinó que cerca que aquesta també es produeixi a través de l’humor, la ironia i el discurs crític. L’imaginari pornogràfic tradicional ens marca què són pràctiques sexuals i què no, com ha de ser un cos de dona i d’home, què és desitjable i què no ho és... En sexualitza uns, i n’invisibilitza d’altres. Perpetua rols i estereotips. La nostra resposta és generar un altre imaginari que parli d’altres cossos, identitats i pràctiques més properes als nostres desitjos i afinitats”. Diana Pornoterrorista afegeix: “És un èxit que no posi a la gent que només cerca més del mateix. L’excitació apareix en altres llocs allunyats dels genitals”.
Fer política del porno
És necessari, avui, el postporno? En temps de canvis i repressió com els que estem vivint, segurament, més que mai. Segons Urko Post Op: “És intrínsecament polític. Creiem que, a través d’aquest activisme, es poden generar canvis, nous desitjos, pràctiques i aliances. El postporno cerca ampliar imaginaris, empoderar i visibilitzar cossos desitjables i desitjosos que, fins ara, eren ignorats o mostrats com a cossos abjectes per la indústria mainstream. Cerca desestabilitzar els pilars de sexe, gènere i normalitat corporal que sustenten aquesta societat heteropatriarcal capitalista”. Egaña encoratja tothom a trobar la seva pròpia experiència: “El que pot aportar el postporno és obert, no vull determinar les lectores a conceptualitzar les seves possibles experiències. A mi, em va fer repensar moltes coses, pràctiques i costums: experimentar, alterar i ampliar el meu desig, trobar altres vies per a l’activisme feminista, apropar-me al programari lliure i drogar-me una mica més”.
A aquest moviment, altament feminista, de vegades se l’ha acusat d’estar fet només per i per a dones. “Als homes, els resulta més difícil qüestionar la seva sexualitat. Quants es deixarien obrir el cul? Des de la masculinitat normativa, és difícil: un té molts privilegis i són difícils de cedir. Per exemple, quan difoníem el documental Mi sexualidad es una creación artística, els nois es queixaven que se sentien exclosos perquè no apareixien al docu. I Lucía els responia: ‘No t’agrada el que has vist? Doncs fes tu postporno!’”, explica Diana Pornoterrorista.
El postporno avui
Lucía Egaña ironitza sobre si el postporno no deu estar passat de moda ja, “atès que s’ha estandarditzat; la gent l’ha definit com una cosa específica; l’han definit abans de posar-lo en pràctica i, així, les coses perden potència”. Certament, aquesta paraula ja és història per a moltes activistes que van ser claus pel moviment. És el cas de Maria Llopis, una valenciana resident a Barcelona durant molts anys que, el 2010, va escriure una guia fantàstica, El postporno era eso. “Actualment, el meu projecte és Maternidades Subversivas, un llibre i documental sobre el poder revolucionari de la maternitat. Hi tocaré temes com el part orgàstic, la lactància com a acte sexual o la maternitat transsexual, entre d’altres. Del postporno, no sé ni què dir-te’n, perquè fa tant de temps que estic fora de joc... Quan vaig escriure el llibre, ja estava passant pàgina. Per a mi, ha estat una evolució lògica”, explica.
Urko Post Op ens parla de “contínua evolució i ampliació” i ens explica: “Per exemple, l’any passat, es va fer la primera peli postporno de l’Estat entre activistes postporno i activistes amb diversitats funcionals, Nexos. Sota el nom que es vulgui, continua sent necessari generar aliances entre diferents col·lectius que no encaixem en els paràmetres de normalitat corporal i que ens empoderem des de la monstruositat”.
*Article publicat al núm. 384 de la Directa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
¿Qué te ha parecido este texto? ¿Algún comentario?