Revolució, jo em caso amb tu!; Marc Rude

Perquè estic fart de veure com tothom es baralla. Perquè no m’agrada que la gent vulgui que altra gent sigui seva i competeixi amb lis sevis iguals per conquerir el cos d’altres iguals. Em repugna que, quan parlo amb una dona a partir de certa hora del vespre, sembla que quedi implícit que donar-li conversa sigui una estratègia per endur-me-la al llit. Perquè a ningú li fa il·lusió que amigues i amics, companyes i companys, desapareguin de cop del mapa per retornar després fusionadis en engendres siamesos, aïllacionistes i antisocials, que reorganitzen les individualitats en una espècie d’egoïsmes a duo, que les anul·len i les separen de les demés. Ja no hi vull perdre més temps, en reconstruir psiques devastades pels mals del sacrifici de l’autonomia a l’altar de la dependència obsessiva cap a un altre ésser humà. Probablement heu llegit o senzillament intuïu que tot això és un subproducte del capitalisme, que va popularitzar l’amor romàntic per ordenar el món en parelletes patriarcals que s’evadeixen de la realitat en base al consum d’utopies prefabricades pel mateix sistema, que fa servir la propaganda romàntica per construir un món il·lusori que no coneix classes ni fronteres i que, al cap i a la fi, serveix, més que res, per tancar el marit a la fàbrica i l’esposa a la cuina.


Aquesta manera de viure no és res més que el relleu històric del model reproductiu del patriarcat clàssic, basat en la família extensa, en què les unions dona-home servien per teixir aliances econòmiques entre famílies; l’atracció o la simpatia entre els membres de la parella escollida per contraure matrimoni quedava en segon pla. El patriarca, al tornar a casa després de passar pel bordell o la casa de l’amiga o l’amic, reprimia la lliure sexualitat de la dona, però, en última instància, aquest esclavisme no es donava perquè sí, sinó que era conseqüència de la voluntat de mantenir la línia patrilinial del llinatge: explicat de manera més planera, l’amo no volia que el seu hereu tingués el nas del veí.

L’amor romàntic -també conegut com ideologia del patriarcat modern– és un conte de fades que continua ben present, fins i tot en el sí dels moviments anticapitalistes. Poc a poc, comencen a aparèixer “alternatives”. El problema és que són més aviat pseudoalternatives que, farcides de galimaties postmodernistes, no són més que una actualització dissimulada del “bitxo”, a través de les quals, sovint de manera inconscient, la “democratització” del bon llibertinatge de tota la vida es converteix en la nova manera de perpetuar el domini capitalista. Com sempre, es tracta d’un fenomen paral·lel als canvis experimentats per les esferes productiva i cultural en un sentit ampli. Veiem-ho.

Abans preferíem adquirir coneixement amb pesants i complexos volums de 800 pàgines, ara són 140 caràcters. Abans ens compràvem una rentadora d’enginyeria alemanya perquè durés dècades, ara triomfen les electroandròmines fashion i l’obsolescència programada. En resum, per desgràcia, abans les relacions eren per cadenes per tota la vida i ara, per desgràcia, són efímeres i fràgils. Heus aquí la liquiditat postmoderna i la vella dèria de situar-nos incrèdulament en engranatges que dissenyen les estructures del poder.

El revival de l’amor lliure que fa temps que s’ha popularitzat de la mà dels moviments LGTBIetc i que darrerament comença a trencar les cuirasses dils anarques i comunistes més cavernaris, d’un perfil tradicionalment tancadot i esquerp, no és més que mercat lliure de l’amor, capitalisme moral i consum d’usar i llençar de marques-persona, quiquis com a paper moneda i les corresponents desigualtats desigualíssimes. Anem a consumir als altres i a construir identitats en base a això: visca el “hipsterisme” aplicat a les relacions interpersonals.

La màquina del pensament únic neoliberal funciona tan bé que ha convertit en un tabú reconèixer l’evidència que, avui en dia, els afectes estan encara més mal repartits que els diners. I, com passa amb els calés, la gent ara se n’avergonyeix, de ser pobre. La bandera dils desheredadis de la terra ja no es penja a la finestra, s’amaga al calaix, que no la vegi el veïnat. La ideologia dels afectes que se’ns imposa la creen lis riquis en afectes, i la massa precària simplement es dedica trepitjar-se entre sí en l’habitual cursa de rates per imitar lis que tenen més, fet que, com sempre, sol comportar ramats d’egos esclafats com mosquits al parabrises.

Abans la gent buscava un cònjuge feiner i responsable, ara preferim consumir marques exòtiques, amb embolcalls lluents i eslògans seductors. S’imposen cànons de mercat més o menys flexibles, cal donar peu a l’emprenedoria! Però el préssec orgànic, irregular i poca cosa, es queda al fons de la caixa, sepultat pels seus cosins transgènics de polpa hipertrofiada i pell de plàstic. Vaja, que som productes en venda al supermercat social.

Aquí l’èxit comercial depèn, per una banda, d’un factor biològic, una herència genètica: una herència que encara pot marcar més la biografia que la monetària. Sobretot en els casos més extrems, pels dos cantons, la valoració social de la fisiologia d’una persona com a “pivon” o com a “troll” determina la seva vida social. Si uni neix pobre, però, sempre queda fer-se a sí mateixi, que aquí no consisteix en obrir un negoci sinó en fer màquines al gimnàs, superar els propis límits musculars i embrutir-se el cos amb règims i potingues de tota mena, des d’aquests bidons de pols que es mengen els “maçats” fins a les porqueries del Natur House de ma mare i els transtorns alimentaris adolescents.

No obstant això, tornem a lo de sempre, el poder és al discurs. Ja podem tenir un producte que la persona consumidora pogués considerar inicialment com “de segona” que, si li fem un bon disseny de marca i una campanya publicitària enginyosa, algú ens el comprarà. Aquí entren en escena els Don Joans i les femmes fatales, que no són més que community managers i recaptadoris de socis de l’ONG dels seus genitals.

Em sap greu exaltar-me, però com torni a escoltar d’algú la consigna de “yo me follo a las mentes” originària d’aquell film pastelós i criptosistèmic argentí, crec que em suicidaré per evitar haver de matar. Quan torni a veure alguni fucker del barri intentar crear doctrina a partir de la seva posició privilegiada i titllar lis sevis crítiquis d’envejosis, reaccionaris o antiquadis, no responc, no responc del què li diré a aquesti maleïdi acumuladori capitalista dels afectes.

Com que aquí és la penya és molt valenta per tirar-li rocs als antidisturbis, però ningú vol desvaloritzar la seva automarca a l’admetre el fet que folla poc o gens, em sembla que em tocarà a mi, el locu de torn, parlar per més d’uni i crear una mica de “consciència de classe”. La veritat és que me la pela fer panxa o tenir una personalitat excèntrica, i dic me la pela de manera literal, doncs prefereixo un bon orgasme autogestionat que apuntar-me al gimnàs o comportar-me com un borrego. Tanmateix, no estic disposat a deixar-me minar l’autoestima per ningú a qui aprecio ni participar més del patetisme de ridículs rituals nocturns que em denigren a mi i a la persona, la PERSONA, que l’atzar, l’alcohol o el rentat de cervell dels cànons de bellesa m’hagin posat com a “diana”. I, siusplau, no us feu els hipòcrites i carregueu contra aquell qui diu el qui tothom calla per perpetuar el silenciament, que això no és cosa meva sinó una dinàmica general que, amb més o menys màscares i cortines de fum, en el fons funciona exactament igual al Pachá que les raves del soterrani d’una casa okupada.

L’altre dia vaig escoltar un home savi dir que el sistema actua contra nosaltres com una multitud de petites garrapates que tenim adherides a la pell; potser mai ens les podrem treure totes, i sempre n’apareixen de noves, però això no és excusa per creuar-nos de braços i deixar que proliferin. I, us agradi o no, aquesta n’és una, així que, ja que tampoc em suposarà un canvi significatiu en la meva quotidianitat, me l’arrencaré. No em tallaré pas el membre, no fotem! Però sí que abandono aquesta pèrfida pràctica dels llançaments de canyes, i decideixo autoimposar-me un règim de castedat revolucionària per viure millor i per difondre els arguments que acabo d’exposar. Als companys gais la meva líbido mai us ha dut gaire maldecaps, així que, en el meu cas concret, dirigeixo el missatge sobretot per al gènere femení. No em malinterpreteu, ni em tingeu por. Jo ara estic casat amb la Revolució.

trobat al blog de marc rude