Promiscgaitat, Na Pai

Aquest estiu tingué lloc a Barcelona un festival aquàtic d'homes amb músculs inflables, suposo que per poder flotar sense haver de coordinar braços i cames per nedar i així poder dedicar el gruix de l'activitat neuronal a processos mentals superiors com ballar i al mateix temps projectar somriures d'aparellament, com he pogut deduir a partir de les fotografies promocionals. Per complementar el festival, entre festa i festa hi havia ressaques, perdó, vull dir xerrades: 'Tan difícil és ser gai i tindre parella estable?' Amb aquesta lamentació es presentava la xerrada d'un psicòleg que s'anunciava com a 'expert en psicologia de l’home gay' i deia que 'analitzarà els condicionants que dificulten l’establiment de vincles afectius duradors'.

Aquesta xerrada en el Circuit festival semblava tan paradoxal com si en el marc d'una matança del porc a La Llacuna es fes un simpòsium titulat 'Tan difícil és ser amant de l'embotit i mantenir una dieta vegana estable?'. Però té la seva lògica si tenim en compte que la comunitat gai no és impermeable a la cultura de la monogàmia i encara alberga un recòndit pòsit d'anhels monògams, malgrat que la seva pràctica quotidiana en resti a anys llum.

Per més diva que sigui, no vaig d'experta per la vida, però no seré menys i també voldria exposar algunes raons que expliquen l'acusada promiscuïtat que es dóna en ambients gais—i cada cop més en els heterosexuals—, però sense intenció de buscar una teràpia redemptora, sinó per prendre consciència que aquesta promiscuïtat —igual que la monogàmia — no és lliurement elegida sinó que ens cau a sobre com una llosa de formigó amb rajoletes de piscina de la sauna Casanova.

L'ocasió fa el lladre i els ghettos gais turístics fan la promiscuïtat. És tan poc probable que davant d'una enorme plata assortida de canapés algú es limiti a provar-ne una sola varietat, com que algú que viu envoltat de potencials parelles es limiti a tenir-ne només una durant un llarg període vital. Amb el suau lliscar d'un sol dit en tenim prou per accedir a un extens mercat sexual i concretar una cita a l'instant amb un nou cos per palpar i fruir. Un nou individu de qui enamorar-nos tènuament i fugaç, però suficient per apaivagar momentàniament el foc de la nostra líbido abans de patir una altra vegada el síndrome d'abstinència que ens farà cercar una nova dosi, ja sigui a la xarxa, a una disco o a Montjuïc.

La promiscuïtat sexual, com qualsevol altre plaer, pot generar addicció. No és només el plaer del sexe. També implica el plaer de sentir-nos desitjables o el plaer de les intrigues del flirteig, entre d’altres. Si ens habituem a tenir sexe amb diversa gent cada mes o inclús cada setmana, arriba un punt en què el cos hi està tan habituat que ens ho reclama, ho necessita per mantenir l'equilibri. Com en totes les addiccions, necessitem cada cop més sexe i pràctiques més variades o extremes per tal de mantenir el mateix nivell d'estimulació dels circuits neuronals on s'ubica el plaer. Amb altres paraules, una mateixa 'dosi de sexe' cada cop ens dóna menys plaer i tenim més necessitat d'obtenir-la.

També cal tenir en compte l'efecte Coolidge, segons el qual, encara que estiguem aparellats amb l'home més agraciat de tota la ramada, tan bon punt haguem orgasmat amb ell una o vàries voltes, qualsevol novetat ens semblarà més atractiva.

Em direu que bé es pot tenir una parella afectiva estable en modalitat relació oberta per tal de poder seguir follant amb amics, ex i desconeguts. Però també veig que això és cada dia més complicat: perquè això funcioni és necessari un enamorament mutu, i els enamoraments són cada cop més efímers, ja que ens enamorem a partir de les expectatives de ser correspostos pel millor candidat possible. I en un territori amb alta densitat de població i grinders no podem evitar d’estar exposats a centenars de candidats, la qual cosa ens porta a l'inconscient constant dubte: —Segur que estic intercanviant fluids amb el millor candidat possible? Espera, deixa-m’ho comprovar al gayromeo un cop més...

Curiosament, aquest fenòmen també produeix l’efecte contrari a la promiscuïtat: l’existència de tants possibles candidats ens pot portar a una solitària vida sexual i afectiva, cercant eternament el candidat ideal, la nostra mitja taronja que no existeix. Un altra evident raó que ens afecta especialment als gais és que a diferència dels heteros, nosaltres no tenim tan interioritzat el programa automàtic de 'construir niu i reproduir-nos' que salta quan ens acostem als 30 anys i dificulta en gran mesura dedicar temps a flirtejar amb nous amants.

Bé, podria repassar moltes més raons, però la idea bàsica on volia jo arribar és que la promiscuïtat no és la solució ni cap alternativa decent i emancipadora a la cultura de la monogàmia o la tristor gai. Quan siguem grans què ens quedarà de tant folleteo més enllà d'algun herpes o berruga del papil·loma?

Ho sento, nois. Haurem de seguir buscant alguna cosa més.

republicat del darrer numero de l'aBORDatge