I si l'amor no és lliure, com és?, Oriol Matadepera

Com es qualifiquen les relacions d'amor si aquestes no són lliures? Ens autoimposem límits per donar, repartir i rebre amor? El nostre amor només se li pot oferir a una sola persona en exclusivitat? Escollim en llibertat el tipus de relacions d'amor que volem? O pensem que han de ser com ens han dit a casa, a les pel·lícules, als contes de prínceps blaus, a les cançons romàntiques...? De petit vaig aprendre que 1+1=2 i quan sóc una mica més gran em diuen que 1+1=1!! Estic ple de dubtes i no sé com resoldre'ls. Havia arribat a la conclusió que repressió, propietat privada, control, xantatge o drets exclusius eren termes que suposadament ens provocaven ganes de vomitar però després les suportem amb (relativa) bona cara en les nostres relacions quotidianes i més encara si pel mig hi ha sexe. Ens juguem quedar-nos solters la resta de la nostra vida, discussions sense fi i una vida plena d'explicacions, dubtes i conflictes. És més fàcil i còmode seguir la roda de com han de ser les relacions (digueu-li parella o company o busqueu un altre eufemisme millor) que plantejar sincerament com volem viure al voltant d'altres éssers humans. Les relacions són variables i en continua evolució doncs crec que el fet de que semblin sempre iguals no ens dóna cap garantia que realment ho siguin. També hi ha persones que s'esforcen per trobar la manera de conviure a gust amb les persones que s'estimen, encara que no sigui fàcil per com ens han educat emocionalment.


L'amor traspassa barreres i jo l'ofereixo, el dono i el rebo en quantitats i maneres i vinculat a emocions i projectes de vida tan diferents com persones existeixen a la meva vida. Només pot haver una persona a la qual vehicular totes les nostres necessitats i desitjos emocionals? I la resta, què fan a la meva vida? Confonem les endorfines i feromones que desprenem practicant sexe amb projectes vitals; i a l'inrevés. Penso que és millor dependre emocionalment i sexual de quantes més persones millor, així quan un vincle es trenca o es modifica pel que sigui no cauré en el pou de la depressió més profunda. És una cuirassa que em poso? No em vull “comprometre”? Tinc por? Sóc massa racional? Potser totes les respostes siguin afirmatives, però agrairia aportacions per trobar la manera d'encaixar-me en aquest món. Algun dia potser vivim les relacions sense esquemes ni tabús, rebent agradablement i amb plaer i alegria les diferències i les noves oportunitats de conèixer experiències i persones noves. Si no és així és perquè el capitalisme i la moral repressora ens guanyen terreny en la lluita per la llibertat, un altre treball individual i col·lectiu.