dimecres, 21 de maig de 2014

Crits silenciosos, David Bou


Entre tant soroll, costa trobar un moment de calma. Els fets es precipiten diàriament, les notícies ja no només volen, ara també corren per la xarxa. Si no estàs atent, quedes fora; has d’estar al dia, saber d’això i d’allò, o almenys aparentar-ho. Acostumat al xivarri, oblides fàcilment que la remor no et permet escoltar-te a tu mateix. Tant se val, creus que no ho necessites. Abans, rebutjaves qualsevol guirigall perquè et resultava tant estrident que no et deixava pensar; ara, t’escapes del silenci perquè tems la soledat a la qual et transporta. T’atures. Saps d’on véns, però no acabes de veure clar cap on vas. En un món on regna la immediatesa, el procés no importa, només el resultat és rellevant.
Ens imposen la idea que cada petit pas és transcendental, no ens deixen marge per l’error, per equivocar-nos i aprendre. Al teu voltant, és ple de gent que et pot ajudar, però tu no hi veus ningú. Desenes de nosaltres patim en silenci la nefasta educació emocional que hem rebut la majoria. Inseguretats i pors, frustracions i traumes. Però som lluitadores i no volem mostrar debilitat: “Aquí, hi venim a fer política; que cadascú se solucioni els seus problemes a casa”. I així anem. Desenes de projectes i activistes desfetes perquè, des dels col·lectius, no cuidem els individus com els individus intentem cuidar els col·lectius. Prou. No només vull saber com va anar l’acció, tampoc si la feina a la teva comissió avança. Vull saber com et sents perquè, si això falla i estàs dèbil, la nostra lluita no té futur. Ara fa tres anys, a moltes places, es podia llegir la frase Vamos despacio porque vamos lejos. Si volem anar lluny, hem de ser cada vegada més. Sumar gent, però, sobretot, deixar de perdre’n. És a les nostres mans, podem lliurar-nos del fals posat de superactivista que pot amb tot i mostrar-nos com el que som, humans, amb fortaleses, però també amb moltes debilitats. Si no podem canviar-nos nosaltres mateixes, mai no podrem canviar el món. Si, tot i les difi cultats, no podem somriure i ser felices juntes, aquesta no és la meva revolució.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

¿Qué te ha parecido este texto? ¿Algún comentario?