La mostra Fire! de cinema LGBTI de Barcelona porta aquest any dos moments estel·lars: la imprescindible Pantalla Trans, programada per Cultura Trans, i l’especial David Bowie, que aquest divendres 11 de juliol ens portarà la pel·lícula de vampirs titulada The Hunger. L’ànsia, segons la traducció oficial, La Fam, segons la traducció literal.
La defineixen com a cinta de vampirs i possiblement ho és. Però no és només això: els vampirs i les vampireses de The Hunger
no són monstres sobre o infrahumans, no són espectres ni criatures
impossibles. Som tu i jo, som nosaltres en un dels moments més intensos
de les nostres existències emocionals: el moment crític en què deixes de
ser estimada. És, doncs, la història de com vampiritzem els amors, de
com construïm des de la substitució, de com sembrem cadàvers emocionals
quan els nostres desitjos canvien d’objectiu, i de com tothom passa en
algun moment a ser oblidat, simplement. Sense més.
The Hunger és una gran peli d’amor implacable. Sobre amor i sense concessions. La història és ben senzilla: la Miriam i el John (encarnats per Catherine Deneuve i David Bowie) són, literalment, vampirs, i s’alimenten de la sang de les seves víctimes. Víctimes escollides per a ser utilitzades com a simple aliment per calmar la fam. No és ni desig allò què els mou: és supervivència. Lliguen amb elles, al moment del sexe els hi treuen la sang i llencen el cos mort que en resulta al crematori que tenen instal·lat a casa. Cap retret, cap angoixa al respecte: la fam s’ha d’atendre, no hi ha espai pel dubte.
El centre del desig s'esvaeix
Entre la Miriam i el John, però, la qüestió és diferent. Hi ha una jerarquia entre ells: ella converteix en immortal a la persona que escull com a parella. En John és el centre del seu desig, i això li dóna una vida suposadament eterna. Perquè l’amor, ho sabem, en l’instant del desig es creu etern. En el moment de la trama, però, en John està envellint de manera sobtada i accelerada. Com pot ser si la seva vida fa segles que es creu eterna? El desig de la Miriam s’ha desviat cap a una altra persona que encara no sabem qui és, però aquesta pèrdua d’atenció ho va contaminant tot. En John, desesperat veient-se envellir, morir, veu en tothom amenaces. La seva existència arriba a la fi, qui no se sentiria amenaçat?
El seu procés és irreversible, ambdós ho saben, i en el moment final, la Miriam agafa el seu cos moribund i decadent i el deixa a les golfes, acompanyat amb tots i totes les amants que han tingut al costat d’ella uns moments d’eternitat. És la caiguda en l’oblit, l’abandó. Les golfes representen aquell lloc on caus quan algú que t’estima et deixa de banda, el lloc on els cadàvers emocionals provem de refer-nos de les ferides mentre la vida segueix endavant sense nosaltres.
The Hunger és, doncs, la gran metàfora de l’amor monògam que, ens agradi o no, és l’única forma d’amor en parella que sabem construir la majoria de nosaltres, l’únic model que tenim i el que hem après tots i totes. La vida en parella com a centre d’una bombolla d’eternitat que sabem ben bé des del principi que no ho serà tant, però que tot i així insistim a alimentar sense variar-ne cap terme. “Forever and ever” (per sempre més), pronuncia en un moment de l’inici en Bowie, en una frase que no és afirmació sinó súplica. “Forever and ever” ens repetim constantment, però el desig s’acaba desviant i no sabem què més fer amb allò que ens prometíem.
Trencar el cercle de l’exclusivitat
L’amor, els amors, les relacions sexo-afectives, podrien construir-se, d’una altra manera. Les nostres vides acumulen massa desastres amorosos per seguir creient que aquest “forever and ever” passa per l’exclusivitat i l’exclusió. Ho intentem i tantes vegades no ens funciona que ens perdem buscant explicacions: la persona no era l’adequada, el moment no era l’adient, es van cometre errors... Però potser el problema està en el plantejament mateix de l’amor com a passió que no canvia, que no es transforma, i que ens allunya i aïlla d’altres passions, d’altres amors, per tal de seguir existint. Un amor que, per tal de ser-ho, només pot ser exclusiu si és contradictori en si mateix: l’amor ens fa vives, ens fa desitjar i desitjables, ens omple d’energia i de potencialitat.
Trencar el cercle de l’exclusivitat és pensar els amors com a xarxes afectives que creixen i s’expandeixen, que acullen les persones que s’hi incorporen, pensar-los des d’indrets que no impliquin exclusió, que creïn espais sense abandó. Suposa no haver d’escollir entre diferents persones perquè, ho sabem, les persones no són substituïbles, com no ho són les relacions. Significa que la sang nova, la fam de sang nova, aquesta fam que neguem però que ens mou sense remei, l’ànsia de vida, de passió, no genera cadàvers emocionals que han exhaurit el seu potencial amorós a la nostra vida. Significa comprometre’s en un “forever and ever” amb la persona, amb les formes que prengui la relació, en l’acompanyament a la vida, un acompanyament que inclou altres amors, altres passions, altres desitjos.
The Hunger, doncs, és una pel·lícula sobre el que som també, una invitació a pensar com podríem ser, des d’on ens podríem estimar per no seguir sent aquestes màquines d’amor i desamor, de creació i destrucció continues. Per no seguir sent cadàvers emocionals que es remouen en unes golfes mentre la vida se’ns escapa sense remei.
The Hunger és una gran peli d’amor implacable. Sobre amor i sense concessions. La història és ben senzilla: la Miriam i el John (encarnats per Catherine Deneuve i David Bowie) són, literalment, vampirs, i s’alimenten de la sang de les seves víctimes. Víctimes escollides per a ser utilitzades com a simple aliment per calmar la fam. No és ni desig allò què els mou: és supervivència. Lliguen amb elles, al moment del sexe els hi treuen la sang i llencen el cos mort que en resulta al crematori que tenen instal·lat a casa. Cap retret, cap angoixa al respecte: la fam s’ha d’atendre, no hi ha espai pel dubte.
El centre del desig s'esvaeix
Entre la Miriam i el John, però, la qüestió és diferent. Hi ha una jerarquia entre ells: ella converteix en immortal a la persona que escull com a parella. En John és el centre del seu desig, i això li dóna una vida suposadament eterna. Perquè l’amor, ho sabem, en l’instant del desig es creu etern. En el moment de la trama, però, en John està envellint de manera sobtada i accelerada. Com pot ser si la seva vida fa segles que es creu eterna? El desig de la Miriam s’ha desviat cap a una altra persona que encara no sabem qui és, però aquesta pèrdua d’atenció ho va contaminant tot. En John, desesperat veient-se envellir, morir, veu en tothom amenaces. La seva existència arriba a la fi, qui no se sentiria amenaçat?
El seu procés és irreversible, ambdós ho saben, i en el moment final, la Miriam agafa el seu cos moribund i decadent i el deixa a les golfes, acompanyat amb tots i totes les amants que han tingut al costat d’ella uns moments d’eternitat. És la caiguda en l’oblit, l’abandó. Les golfes representen aquell lloc on caus quan algú que t’estima et deixa de banda, el lloc on els cadàvers emocionals provem de refer-nos de les ferides mentre la vida segueix endavant sense nosaltres.
The Hunger és, doncs, la gran metàfora de l’amor monògam que, ens agradi o no, és l’única forma d’amor en parella que sabem construir la majoria de nosaltres, l’únic model que tenim i el que hem après tots i totes. La vida en parella com a centre d’una bombolla d’eternitat que sabem ben bé des del principi que no ho serà tant, però que tot i així insistim a alimentar sense variar-ne cap terme. “Forever and ever” (per sempre més), pronuncia en un moment de l’inici en Bowie, en una frase que no és afirmació sinó súplica. “Forever and ever” ens repetim constantment, però el desig s’acaba desviant i no sabem què més fer amb allò que ens prometíem.
Trencar el cercle de l’exclusivitat
L’amor, els amors, les relacions sexo-afectives, podrien construir-se, d’una altra manera. Les nostres vides acumulen massa desastres amorosos per seguir creient que aquest “forever and ever” passa per l’exclusivitat i l’exclusió. Ho intentem i tantes vegades no ens funciona que ens perdem buscant explicacions: la persona no era l’adequada, el moment no era l’adient, es van cometre errors... Però potser el problema està en el plantejament mateix de l’amor com a passió que no canvia, que no es transforma, i que ens allunya i aïlla d’altres passions, d’altres amors, per tal de seguir existint. Un amor que, per tal de ser-ho, només pot ser exclusiu si és contradictori en si mateix: l’amor ens fa vives, ens fa desitjar i desitjables, ens omple d’energia i de potencialitat.
Trencar el cercle de l’exclusivitat és pensar els amors com a xarxes afectives que creixen i s’expandeixen, que acullen les persones que s’hi incorporen, pensar-los des d’indrets que no impliquin exclusió, que creïn espais sense abandó. Suposa no haver d’escollir entre diferents persones perquè, ho sabem, les persones no són substituïbles, com no ho són les relacions. Significa que la sang nova, la fam de sang nova, aquesta fam que neguem però que ens mou sense remei, l’ànsia de vida, de passió, no genera cadàvers emocionals que han exhaurit el seu potencial amorós a la nostra vida. Significa comprometre’s en un “forever and ever” amb la persona, amb les formes que prengui la relació, en l’acompanyament a la vida, un acompanyament que inclou altres amors, altres passions, altres desitjos.
The Hunger, doncs, és una pel·lícula sobre el que som també, una invitació a pensar com podríem ser, des d’on ens podríem estimar per no seguir sent aquestes màquines d’amor i desamor, de creació i destrucció continues. Per no seguir sent cadàvers emocionals que es remouen en unes golfes mentre la vida se’ns escapa sense remei.
republicat de la directa
Creo que todos deberíamos reflexionar sobre esto.Me parece que el cambio es el camino más cercano a la felicidad.
ResponElimina