Kikirikis, Erika Irusta

Obria la porta de la nevera mentre em clavava el somriure a la pupil·la. “Mira, mira”, em deia, i jo reia. “Kikirikis. T'he comprat kikirikis. La teva àvia no se’n podia oblidar, filla. Amb el que t'agraden a tu les kikirikis”, i l'abraçava, fort, fins a la medul·la. Gambetes, sempre em comprava gambetes per Nadal. Elles eren la senyal. Ni home barbut de vermell, ni nadales, ni camells farcits de regals: gambetes. Després em feia seure a la cadira de la cuina i em preguntava sense preguntar. Volia saber com m'anava sent adulta, perquè aquesta part de la meva vida -la de ja crescuda i criada- se l'estava perdent i jo no hi posava remei. Dissimulant maldestrament les meves ferides, li responia que bé, tot bé, sempre bé. "I si no està bé”, li deia amb veu de dona, “farem que ho estigui, àvia”. I ella somreia. Es feia el silenci i l'agafava de les mans. Mans de dits llargs i ungles llimades a la perfecció de color nacre, esquitxades de taquetes marrons que naufragaven en els solcs de les seves desenes d'arrugues que feien de les seves mans un mapa indesxifrable. “¿Què?”, deia mentre se li escapava l'aire entre les dents. Somreia de nou. “Res àvia, que t'estimo”. “¿Què?”, elevant la veu, acostant la seva cara a la meva. “Que t'estimo”. “Ah, ja. Jo també, filla”. I alguna de les dues se les empescava per sortir corrents del silenci que ve després de dir-se veritats. O bé la meva mare entrava per la porta o ma tieta o mon pare i respiràvem tranquil·les. Estàvem salvades. A vegades l'amor necessita distreure's amb la vida per a què no sobresurti i ens acabi asfixiant. Al saló tot em semblava incòmode. Frases encunyades, silencis coberts de garlandes, ampolles clamant ser engolides. De fons mon avi tocant l'acordió. Els meus peus lliscaven sigil·losos on fos que ella anés. La buscava tan dissimuladament que ni jo me n'adonava. Passava gairebé un any per a veure-la i, quan això succeïa, era en mig de tots ells. Com dues amants separades pel destí, ens retrobàvem al racó de la cuina. Alguna cosa en aquell racó ens convidava a tornar. Tornar a les nits en què ella m'acariciava l'esquena mentre jo li explicava com de bruixa-malèvola era la meva mare per no deixar-me anar a casa de la Mabel i com de nerviosa em posava tenir classe de matemàtiques a primera hora del matí. Tornar a aquell moment just en què el món deixava de ser tan ferotge i tan rar, just allí, al gir en el llit, en el que la meva mirada es trobava amb la seva sota les mantes i somreia, just així, com quan obria la nevera assenyalant, amb orgull, la safata superior i deia: “Mira, mira”.

Fa dos anys que no menjo gambetes. Sí, hi ha barbuts grassos vestits de vermell i nens jesusos en pessebres i torró del tou que només li agrada al meu avi, però no hi ha gambetes. Sense elles estic perduda. “Arriba el Nadal”- diuen- però ¿què se n'ha fet d'elles? L'últim Nadal me’l vaig perdre, vaig arribar tard. No va arribar a arribar. Va passar de llarg. Ella sonava trista. Mai m'havia parlat així.
-“Nena ¿no vindràs?”
-“No, àvia, la seva mare està malalta”
-“Clar que sí, filla, allà és on has d'estar. Cuida'l, que una mare és molt valuosa”
Silenci.

Les gambetes es van podrir a la nevera. La resta… és història.
Per a mi és tard. Per a tu igual no. Vés a casa, asseu-te al seu costat. Potser per a tu el Nadal només sigui un invent més, un tràmit a passar, però per a ella no. Per a ella és l'excusa perfecta per a mimar-te i gravar-te a la seva pupil·la al costat de les tardes de xocolata calenta i grills de mandarina.

L'amor té el cos de menudeses, de neveres plenes a vessar de postres i gambetes… moltes gambetes.

Escrit en fase ovulatòria.
Erika Irusta és feminista i pedagoga especialista en educació menstrual

republicat des de la Directa