divendres, 22 de gener de 2016

Coito ergo sum, Ciro Morales

Ningú millor que les dones saben que el Poder -aquest mecanisme funest de permisos i prohibicions- també gestiona cossos, desitjos i plaers. A través d'una de les seves filials, la Moral, ha condemnat cadascuna d'aquestes tres benediccions a ser enteses al llarg de gran part de la història occidental com a sacrilegis dels quals fugir. Així, la vasta mirada de la sexualitat, l'erotisme i l'amatòria ha quedat tancada, mutilada i gairebé abatuda.

El plaer i el desig ens porta a la preciosa idea de l'intercanvi, fins i tot en la mateixa autosexualitat existeix com a tal -a qui no enriqueix unes fantasies? -. Tenint aquesta realitat tanta potència alliberadora i emancipadora en nosaltres, la Cultura ha de regular, ha d'indicar quins plaers són intercanviables i amb qui: és la mateixa essència del Poder, crear Normalitat. Es va imposant una objectivitat construïda socialment i, el que és pitjor, naturalitzada: un aparell que fabrica la institució del "seny" en totes les facetes humanes, cosa que es veu nítidament en el camp del sexe.


Entre el pecat, abans, i el negoci, avui, l'Ordre -poc amic de la luxúria i de la trobada entre els cossos- ha anat dibuixant les fronteres del sexual. Així, a través del principi rector reproductiu va dictaminar en el seu dia que la funció sexual social és pura i simplement la reproducció, tot retallant el gaudi i el goig. Qui gosés rebel·lar-se contra aquest paradigma, pagaria per aberrant, perversa o boig, abans; per anormal, diferent o rara, avui. Criminalització i patologització.

Amb l'arribada de les societats presumptament democràtiques, la repressió actua fins i tot més incisivament amb els dispositius de permisos que amb els de prohibicions. El tolerat no deixa de ser un control del què hi ha fora. I la història de la sexualitat ha estat la dialèctica entre aquests dispositius... atorgant-li a l'home el permís, i a la dona la prohibició. Aquí hi ha un dels punts cardinals de la construcció dels gèneres i l'heteronormativitat que els envolta. I aquí s'albira de nou la Moral Sexual Cultural, que nega la sexualitat femenina i al seu torn reafirma certa sexualitat masculina.

Sant Agustí, sabedor de la potència de la fusió dels cossos, va haver d'escollir entre la luxúria i la prostitució. El sant ho va tenir clar: "La prostitució és una condició necessària de moralitat" i "si treuen la prostitució, el plaer i la llicència corrompran a la societat".

A les dones se'ls va negar el sexe, se les va atrofiar; i als homes se'ls va atorgar la luxúria, ben mesurada, en el seu estricte ordre. Qui satisfà llavors aquesta parcel·la del desig i del plaer masculí? Les dones reprimides en el seu propi sexe que han de canalitzar, gairebé per llei divina, el dels altres: les de la mala vida, per a més inri. La prostitució com a eina de l'organitzada luxúria masculina.

El cinisme i el desvergonyiment estan a l'ordre del dia en menystenir, penalitzar i condemnar una institució (la prostitució) teoritzada per ells mateixos com a vàlvula d'escapament per a la sexualitat masculina. El pagament eximeix del respecte, de la responsabilitat sobre el gaudi de l'altra, de la seva integritat. I per si fos poc, la idiotesa és tal que l'home arriba a creure que la seva "companya del moment", la seva "eina" és subjecte que gaudeix gràcies a ell. Sexualitat dissociada, contracte, relació mercenària i gaudi sense emoció, en resum (aclareixo que no m'estic posicionant en l'etern debat actual; intento fer un balanç amb perspectiva històrica).

Freud, teòric i ideòleg d'aquesta moral sexual cultural, li va afegir a les tres benediccions abans esmentades l'afegitó "reproductiva"; així quedaria organitzada la mirada sexual. El cos és reproductiu, els genitals; el desig és reproductiu, l'heterosexualitat; i el plaer és reproductiu, el coit. Aquest últim ha estat prioritzat i superioritzat, convertint-se en una idea gravada, i inconscient, en les nostres maneres de relacionar-nos sexualment i social: invasió, contenidor, fal·locentrisme. A més, amb l'eterna referència al natural per animal i instintiu (Ordre), la còpula queda lligada i ben lligada.

És Freud qui va inaugurar, en teoritzar i catalogar posteriorment, un nou model de perversitat sexual: allunyar-se de la fi reproductiva. Amb els seus tres assajos de 1905 (Aberracions sexuals, Sexualitat infantil i La metamorfosi de la pubertat) funda la veritable moral sexual cultural, on l'Ordre Coital és la seva columna vertebral. La fi sexual, el coit, és el paradigma de la Normalitat; la conjunció definitiva dels genitals com a mostra d'amor.

"Les perversions (aberracions) són demores en relacions intermèdies amb l'objecte sexual (preliminars), relacions que normalment es recorren amb rapidesa com jalons en la via cap a la meta sexual definitiva". Pel que veiem, encara hi ha més: hem de tenir cura amb el camí a l'orgasme, amb els preliminars, siguin per "contemplació o tocament", ja que no ens podem permetre distreure'ns de l'objectiu principal. És a dir, no és només que el coit es mostri com superioritzat, sinó que l'arribada ràpida i fugaç a la meta és la que ha de prevaler en tot moment. Queden així aquests "preliminars" (odio aquest concepte, ja que en la paraula està el parany), el plaer de caminar, subjugats i subordinats a l'ordre superior.

Tal com viatgem per tal de fer-nos fotos als enclavaments més turístics, sense importar-nos el camí, la idiosincràsia o la quotidianitat del lloc, convertint-nos en turistes i no en viatgers, la trobada sexual queda reduïda al que s'ha imposat com a meta: la penetració. Hores infinites davant les demostracions de cosmopolitisme a l'ordinador del teu cosí i relats de mascles farsants als vestidors del gimnàs. Quantitat i més quantitat.

De fet, es dóna una paradoxa curiosa en el nostre temps: la victòria de l'ús d'anticonceptius guanya la batalla de l'eliminació de la càrrega reproductiva, sí, però referma la determinació del coit com a exercici únic i vàlid. Pensin-ho.

Potser, si el ritual hagués estat un altre, tantíssimes dones no haguessin estat insultades com a frígides i histèriques o el nombre de frustracions, pors, inseguretats i impotències seria molt menor.
La senda mai és intranscendent i perdre en el camí no ens fa córrer el risc de no arribar a la destinació, ja que cadascuna defineix - en la trobada o sola- què és cada cosa. La lentitud, avui dia, és revolucionària; i així com la pausa i el deteniment ens ajuden a reflexionar, també ens ensenyen a gaudir.

republicat des de la Directa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

¿Qué te ha parecido este texto? ¿Algún comentario?