'Enamorar-se és un tipus de bogeria socialment acceptada', Mar Novel

Durant poc més de dues hores, Her narra una història d’amor que l’espectador pot situar en un futur no gaire llunyà. Vestit amb una indumentària que ens pot semblar pròpia dels anys setanta i desolat pel fracàs del seu matrimoni, Theodore, el protagonista representat per Joaquin Phoenix, s’enamora del nou sistema operatiu del seu ordinador. Scarlett Johansson és qui s’encarrega, en la versió original del film, de donar vida a la veu de Samantha, un nou sistema operatiu basat en el model d’Intel•ligència Artificial, que pretén satisfer totes les necessitats del seu usuari.

Phoenix, guanyador d’un oscar i d’un globus d’or per En la cuerda floja, interpreta Theodore, un escriptor solitari que es deixa conquerir per la dolça i sensual veu de Samantha. El que podria semblar avui una idea rocambolesca va prenent cos al llarg del film, el qual, a través dels seus personatges, aconsegueix fer-nos veure la relació entre l’humà i el sistema operatiu com a quelcom factible. En aquest hipotètic futur, aquesta mena d’històries d’amor s’han estès considerablement i Theodore no és considerat estrany, malgrat la sorpresa d’alguns personatges. La societat avança a tota velocitat i la concepció tradicional de l’amor es manté, tot i canviar els destinataris del nostre sentiment.

El director Spike Jonze permet reflexionar sobre les relacions sentimentals i la idea d’amor al llarg de la pel•lícula. “Enamorar-se és un tipus de bogeria socialment acceptada”, constata Amy, amiga de Theodore. La bogeria no rau en el qui sinó en el què i en l’amor tot s’hi val, fins i tot que un humà s’enamori d’un sistema operatiu. Pot ser aquest tipus de relacions siguin les que substituiran les socialment poc acceptades dels anteriors segles entre persones de diferents classes i ètnies, i ara el “problema” es transformi. Fins ara, és normal conèixer parelles que s’han conegut a través d’Internet. La relació amb un sistema operatiu és similar, tot i que al darrere no hi ha cap persona. Podria ser que humans i sistemes operatius siguin les noves parelles que patiran la incomprensió de la societat en el nostre segle? De què ens enamorem, doncs? De les persones o de la idea que en fem al nostre cervell?

En la trama de Her, tanmateix, s’hi poden trobar també alguns moments previsibles i, en major dosi, excessivament ensucrats. Alguns diàlegs entre Theodore i Samantha estan farcits de cursileries més pròpies d’una altra mena de pel•lícula. Aquestes escenes que poden arribar a resultar monòtones es veuen compensades, però, per l’originalitat general de l’argument del film.

Aquesta història d’amor poc convencional a dia d’avui, però que podria convertir-se en habitual ben aviat és obra d’Spike Jonze, director i guionista de la pel•lícula. Aquest ja havia dirigit d’altres films com El lladre d’orquídees, Com ser John Malkovich, On viuen els monstres o I’m here. Amb tota la crítica al seu favor, Jonze va recollir, el passat diumenge 2 de març, l’Oscar al millor guió original per Her.


republicat de la Directa