diumenge, 21 de juliol de 2013

Per què li diuen amor quan volen dir ideologia?, Elba Mansilla



Els sentiments i les emocions són aparentment l’essència d’allò que ens defineix com a persones. Nombroses autores i col·lectius feministes analitzen fins a quin punt el pensament amorós, lluny de ser un impuls, ha naturalitzat una forma hegemònica d’organitzar les relacions de gènere, la convivència i el treball de cures.
Començarem per redefinir conceptes. Quan parlem d’amor, de pensament amorós, ens referim a una determinada ideologia cultural que sorgeix a occident amb la modernitat i que es va transformant fins als nostres dies fins a esdevenir una “configuración simbólica y práctica que influye directamente en la producción de símbolos, representaciones, normas y leyes, y orienta la conformación de las identidades sociales y genéricas, los procesos de socialización y las acciones individuales, sociales e intitucionales” (Esteban, 2011).

Amor i modernitat
Amb la reorganització de la societat en la transició del feudalisme al capitalisme, no només es produïren ajustos en l’àmbit de l’economia, l’organització de la producció i l’accés a la terra, amb l’encerclament de les terres comunals, la proliferació del treball assalariat com a forma de subsistència de les classes proletàries i l’exclusió de les dones de la possibilitat d’accedir a un salari. Simultàniament a aquest primer moment d’acumulació de capital originària, s’imposaria també una model de desenvolupament social orientat a la família, institució que s’aniria reduint progressivament fins a la forma nuclear, la parella heterosexual, els fills i les filles. La família s’imposaria, per sobre d’altres formes més comunitàries, com a forma de convivència predominant i com a mecanisme privat i gairebé únic per fer front a les tasques reproductives, les cures, els afectes. La lògica de l’encerclament es traslladaria d’aquesta manera a l’esfera de les relacions personals.
La família esdevindria així l’espai des d’on s’expropiaria el treball de les dones, s’invisibilitzaria i naturalitzaria fins a considerar-lo un atribut natural de la psique i la personalitat femenina. La família es convertiria també en el marc de socialització, ensinistrament i subjectivació per a les generacions d’homes i dones futures, on el vincle entre els membres seria el parentiu, i l’intercanvi del treball sense salari es faria presumptament per amor.

Com afirma Silvia Federici al seu darrer treball Revolución en punto cero “[e]sta ideología que contrapone la familia (o la comunidad) a la fábrica, lo personal a lo social, lo privado a lo público, el trabajo productivo al improductivo, es útil de cara a nuestra esclavitud en el hogar que, en ausencia de salario, siempre ha aparecido como si se tratase de un acto de amor. Esta ideología está profundamente enraizada en la división capitalista del trabajo que encuentra una de sus expresiones más claras en la organización de la familia nuclear”. Federici afegeix irònicament que “[d]e la misma manera que Dios creó a Eva para dar placer a Adán, el capital creó al ama de casa para servir al trabajador masculino, física, emocional y sexualmente; para criar a sus hijos, coser sus calcetines y remendar su ego cuando esté destruido a causa del trabajo y de las (solitarias) relaciones sociales que el capital le ha reservado.”
Fer aflorar la ideologia que s’amaga darrera dels afectes i la sentimentalitat és una mirada necessària i amb una transcendència comparable a la que ens el seu moment va representar parlar de sistema sexe-gènere, com els mecanismes històrics i socials pels quals el binarisme de gènere i l’heterosexualitat obligatòria són produïts, afirma l’antropòloga basca Mari Luz Esteban.
Al seu treball Crítica del pensamiento amoroso, Esteban investiga com l’amor influeix en la socialització i en la construcció de gènere de les persones, que seran educades sentimentalment i convertides de forma diferent i desigual en homes i dones. Els uns i les altres seran construïdes com a persones oposades i complementàries, on els homes seran percebuts com a autònoms, sense sentir la dependència respecte la rereguarda que abasteix les seves necessitats físiques i emocionals. I les dones, contràriament, seran construïdes com a sentimentals i dependents, i amb l’obligació moral de proveir el treball de cures però, sobre tot, els afectes. Aquesta construcció serveix per a l’organització general de la vida quotidiana, fins al punt fins i tot d’inspirar, sense anar més lluny, totes les branques del Dret relacionades amb la infantesa, la família i la dependència.
‘Spam’ amorós multimèdia
Desproveïda de tota aquesta dimensió tan material, i alhora tan poc romàntica, la ideologia de l’amor ha transcendit i desbordat l’àmbit privat. L’amor i la convivència en parella representa el cim del progrés afectiu, ho inunda tot. Supera, fins i tot l’experiència de l’amor de mare. Fins a l’extrem que altres relacions afectives —l’amistat o la camaraderia, per exemple— s’equiparen a estar sol, sola. La maquinària cultural en qualsevol format, des de les pel·lícules romàntiques, als programes de televisió de l’escola “Elígeme”, els anuncis publicitaris, la literatura rosa, qualsevol estil musical o fins i tot les plataformes web de l’estil Meetic en van plenes, d’amor. L’spam multimèdia ens bombardeja quotidianament amb aquest pensament únic en l’àmbit de les emocions.
A banda de la dimensió social i institucional, l’amor —o la seva falta— té una influència determinant en al configuració de la persona, de les seves aspiracions, la percepció del propi valor i la construcció del desig. Segons la sociòloga Eva Illouz a l’estudi Por qué duele el amor “[e]l yo moderno establece su propio valor por medio de procesos que son a la vez psicológicos y sociológicos, privados y públicos, emocionales y rituales. Por lo tanto, resulta evidente que en el lazo erótico-romántico moderno lo que está en juego es el yo, con sus emociones, su interioridad y, sobre todo, el reconocimiento (o la falta de reconocimiento) por parte de las otras personas”.
Així, des de l’inici de la interacció personal hi ha un intercanvi de signes i senyals entre les persones, en un procés performatiu, de repetició de rituals i convencions. Les persones són avaluades mitjançant les interaccions privades segons criteris subjectius, diversos i volàtils, com ho són l’atractiu físic, la química emocional o la compatibilitat de gustos i interessos. En la relació amorosa, el subjecte perd la capacitat d’agència per donar-se valor a si mateix, la interacció amb l’altre es fa necessària per apuntalar el valor individual: “el amor pasa a ser el terreno de la inseguridad y la incertidumbre ontológicas por excelencia al mismo tiempo que se convierte en uno de los principales ámbitos de la experiencia (y la demanda) de reconocimiento”, apunta Illouz.
A més, i com a conseqüència de l’educació sentimental diferenciada per gènere, “[l]os hombres pueden respetar el imperativo de la autonomía de modo más estable y durante un lapso de tiempo más largo de sus vidas, con lo cual pueden también ejercer la dominación emocional”. Es dona, d’aquesta manera, una certa forma de violència simbòlica que obliga “a las mujeres a acallar ese deseo y a imitar el desapego masculino y la búsqueda de autonomía propia de los hombres”, especifica la sociòloga, i conclou que “las mujeres que no estén interesadas en la domesticidad heterosexual, la maternidad y el compromiso masculino tendrán más posibilidades de conseguir la igualdad emocional con los hombres”.

Seguretat, reconeixement, compromís
Entendre la ideologia de l’amor com a sumatori d’elements de naturalesa simbòlica i pràctica ens pot ajudar a veure com podem trencar amb l’hegemonia de la parella i la família nuclear com a única font possible i desitjable que ens abasteixi de la seguretat material, el reconeixement personal i el compromís afectiu que necessitem per anar per la vida. Enderrocar els murs que encerclen l’àmbit de les relacions personals significa engegar un procés per pensar, reorganitzar i construir formes de convivència col·lectives i d’abastiment del treball reproductiu i de cures comunitàries, sobre la base de la solidaritat, la justícia i el suport mutu.

Publicat a la Directa, juliol 2013

Vols llegir més?

Revolución en punto cero: trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas  (2013), Silvia Federici. Madrid, Traficantes de sueños.
Crítica del pensamiento amoroso  (2011), Mari Luz Estaban. Barcelona, Edicions Bellaterra.
Por qué duele el amor: una explicación sociológica  (2012), Eva Illouz. Madrid, Clave Intelectual.

republicat de la ciutat invisible

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

¿Qué te ha parecido este texto? ¿Algún comentario?