La llibertat, David Caño

La llibertat és un estat permanent sense fronteres, és oferir amor clandestí com una droga a plena llum del dia, és no claudicar en l'intent, és sincerar-te. La llibertat és conviure amb el desordre del desig i no justificar-te, és blasfemar i fugir dels visionaris, és condemnar-te a l'oblit dels capatassos, és dignificar mots tals com Revolució, Insurgència, Autoorganització. La llibertat és desmitificar i fer caure totes les estàtues, és suprimir, definitivament, la falsa amistat amb traïdoria, és profanar la voluntat de control del misticisme, és oblidar el pecat, la mala consciència, els remordiments de la moral perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses com palaus, com presons,                          amb patis enormes on només podies donar voltes. La llibertat és un hemiscicle buit, un mentider coix, un dictador mut, una rumba dansant al voltant d'una foguera, les calces de la cambrera fent de bandera                                                           negra a l'estenedor de les il·lusions complertes, de les utopies acabades, de les conviccions que han deixat de presumir, de les cançons que han deixat de ser himnes, mentre l'últim ideari ens escalfa els peus, i ens ajuda a fer el sopar... La llibertat és treballar poc i llegir molt, és abandonar el llibre sempre que puguis, és suprimir el prefix de la paraula sexual, és estimar i punt. És descobrir el plaer i potenciar-lo, és emancipar-te del tedi, és la vida juganera, creativa, la pervivència del dubte, l'abolició de la condemna, I tu, de quin color dius que és la llibertat?