Ni cavallers, ni damisel·les, ni prínceps, ni mitges taronges, ni més contes que esclavitzen...
Amb aquest article, tractarem de fer una anàlisi d'un tema tan bàsic i important a les nostres vides, que ens influeix en l'autoestima, en la felicitat i en la relació amb els altres: la construcció de l'amor romàntic. Desvetllarem què se n'amaga darrere i com influeix el patriarcat i el capitalisme. L'amor se'ns presenta com un “llibre d'instruccions” que ens marca i delimita com hem de ser, viure i sentir. Teoritzar és una ferramenta però no ens “salva” dels seus tentacles, nosaltres també ens enamorem, patim o ens tornem boges de vegades. Aquesta reflexió ens ajuda a entendre'ns i a la resta millor, i donar-li a les coses la importància justa. No hi ha una única manera de viure: amb parella, sense parella, en trio o comunitat... cap opció serà millor que l'altra. Es tracta de saber què volem en cada moment i d'intentar fer-ho, sense prejudicis. Les relacions poden ser tan diferents com imaginem. Per què no?
No tenim espai per a desenvolupar l'evolució de les relacions al llarg de la història. Però hem comprovat que les nostres vivències no són eternes, si no que en cada moment aquestes es donen d'una manera o d'una altra. Les vivències de l'amor, la parella o la sexualitat no estan lligades a un procés natural si no a una conducta apresa en l'espai i el temps on vivim. La visibilitat de l'amor romàntic apareix amb els primers trobadors que donen la seua vida per l'amor a l'Edat Mitjana. A partir d'ací, comencen a crear-se les històries de cavallers i damisel·les, prínceps valents (actius) i princeses delicades (passives).
A causa de la socialització patriarcal, les vivències de l'amor ens poden afectar de manera diferent. A les dones se'ns educa molt més en la part emocional de la vida, així com en aspectes comunicatius. L'educació, expectatives i models, basats en la cura familiar i de terceres persones està marcada per l'amor a l'altre. En aquest repartiment de tasques, som les responsables de l'estructura familiar, sobretot en aspectes subjectius, on estarem molt més vinculades. A més d’aquest món, se'ns instrueix en la dependència, passivitat i feblesa i en la necessitat de la cerca d'una altra persona, que ens protegisca i cuide, el “no estar soles”.
A l'home, se li educa en el desenvolupament de la seua autonomia. L’educació, expectatives i models es basen en la part pública, productiva i social i se li dóna menys importància a la part emocional. Se'ls educa com a éssers forts i independents, més atents al món laboral i social que al sentimental i familiar. Quant a les relacions, l'èxit social no depén tant de la parella com de l'èmfasi en la seua sexualitat. Penseu com varia socialment la concepció de dona soltera (amargada) i home solter (vividor). Per a la dona, la parella constitueix un èxit més important i açò suposa situacions desiguals i injustes per a ambdós sexes. Provoquen conflictes i situacions de desequilibri en les vivències, necessitats i demandes, sobretot a nivell emocional i comunicatiu. L'home sol tindre més problemes per conèixer-se i identificar-se, mirar-se per dins, així com menys necessitats comunicatives. La dona, més familiaritzada en l'aspecte emocional, no troba la manera d'entendre's amb la seua parella i troba mancances en aquest àmbit. D'ací, que els homes titllen aquestes necessitats com a excessives i complexes i les dones vegem els companys com a poc expressius emocionalment.
Darrere de moltes relacions s'amaguen inseguretats, pors i “normativitat social”. Necessitat de sentir-nos estimades i especials, por a la solitud. Es basa en carències pròpies i necessitats afectives i emocionals que no sabem resoldre d'altra manera; més que amar, busquem el que esperem rebre a canvi: sentir-nos estimades. Deixem caure en una persona la responsabilitat de sentir-nos bé, valorades, especials, de ser el pilar en les nostres pors i inseguretats, establidores d'autoestima. Un pes molt gran per a qualsevol.
El reforçament d'aquest amor coincideix amb l'emigració a les ciutats i el desarrelament social que suposa, amb l'efervescència del capitalisme que necessita de la família burgesa per la seua reproducció. El seu ideari centralitza l'intercanvi econòmic com a eix principal, el mercat és la pedra angular i tot es converteix en mercaderies per intercanviar i solventar necessitats, sense aprofundir més enllà de la materialitat i superficialitat. La societat capitalista és individualista i aïllant. Suposa explotació de les persones, no som propietàries del nostre treball, de les nostres vides. Davant d'una vida gris, horaris infinits, impotència, obediència... busquem refugi en la parella, nostra i exclusiva.
La gran amenaça de la postmodernitat és la solitud, i la parella, com a segur de vida, esmorteix aquest sentiment. Hem abandonat la comunitat, ens dediquem a tindre cura d’una única persona i qui no jugue dins del joc queda exclòs i abandonat. Perdem la capacitat d’organitzar-nos col·lectivament per crear un model alternatiu de vida. Així, en lloc d'expandir l'amor cap als barris, el poble, les amistats... ens tanquem en el sálvese quien pueda i la “hipoteca de dos”, utopies individualistes que ens ofereixen suposats paradisos artificials, una illa afectivoemocional en mig del caos.
Pensem que l'amor és fonamental, que ho mou tot, però cal descentralitzar l'amor romàntic heterosexual i monògam com a eix central, la vida està plena de coses per les quals sentir “amor”, que ens fan sentir felices i completes: la lectura, l'amistat, la família, la militància... Desfer-nos de la idea d’associar l’èxit a la vida i la “normalitat”, amb estar en parella, ja que aquesta no és un mitjà per ser feliços. Tant tindre parella com no, suposa beneficis i dificultats associades a cada circumstància. Entenem l'èxit i felicitat amb intentar viure com sentim i pensem, fer allò que ens faça sentir bé, sense prejudicis.
Entenem la relació en parella com una oportunitat per aprofundir en una amistat, estimar-se, respectar-se i crear. Quan una relació acaba, independentment del temps, allò que quedarà seran les construccions fetes: amistat, estima, projectes comuns... sinó el sentiment de fracàs serà implacable. Al cap i a la fi, una relació es basa en allò que vulguem que siga: llibertat, poligàmia compartida, monogàmia... i és aquesta la decisió que caldrà respectar. Saber que podem viure l’amor de la manera que nosaltres lliurement decidim. En definitiva, desmuntar el mite de l’amor romàntic.
Amb aquest article, tractarem de fer una anàlisi d'un tema tan bàsic i important a les nostres vides, que ens influeix en l'autoestima, en la felicitat i en la relació amb els altres: la construcció de l'amor romàntic. Desvetllarem què se n'amaga darrere i com influeix el patriarcat i el capitalisme. L'amor se'ns presenta com un “llibre d'instruccions” que ens marca i delimita com hem de ser, viure i sentir. Teoritzar és una ferramenta però no ens “salva” dels seus tentacles, nosaltres també ens enamorem, patim o ens tornem boges de vegades. Aquesta reflexió ens ajuda a entendre'ns i a la resta millor, i donar-li a les coses la importància justa. No hi ha una única manera de viure: amb parella, sense parella, en trio o comunitat... cap opció serà millor que l'altra. Es tracta de saber què volem en cada moment i d'intentar fer-ho, sense prejudicis. Les relacions poden ser tan diferents com imaginem. Per què no?
No tenim espai per a desenvolupar l'evolució de les relacions al llarg de la història. Però hem comprovat que les nostres vivències no són eternes, si no que en cada moment aquestes es donen d'una manera o d'una altra. Les vivències de l'amor, la parella o la sexualitat no estan lligades a un procés natural si no a una conducta apresa en l'espai i el temps on vivim. La visibilitat de l'amor romàntic apareix amb els primers trobadors que donen la seua vida per l'amor a l'Edat Mitjana. A partir d'ací, comencen a crear-se les històries de cavallers i damisel·les, prínceps valents (actius) i princeses delicades (passives).
A causa de la socialització patriarcal, les vivències de l'amor ens poden afectar de manera diferent. A les dones se'ns educa molt més en la part emocional de la vida, així com en aspectes comunicatius. L'educació, expectatives i models, basats en la cura familiar i de terceres persones està marcada per l'amor a l'altre. En aquest repartiment de tasques, som les responsables de l'estructura familiar, sobretot en aspectes subjectius, on estarem molt més vinculades. A més d’aquest món, se'ns instrueix en la dependència, passivitat i feblesa i en la necessitat de la cerca d'una altra persona, que ens protegisca i cuide, el “no estar soles”.
A l'home, se li educa en el desenvolupament de la seua autonomia. L’educació, expectatives i models es basen en la part pública, productiva i social i se li dóna menys importància a la part emocional. Se'ls educa com a éssers forts i independents, més atents al món laboral i social que al sentimental i familiar. Quant a les relacions, l'èxit social no depén tant de la parella com de l'èmfasi en la seua sexualitat. Penseu com varia socialment la concepció de dona soltera (amargada) i home solter (vividor). Per a la dona, la parella constitueix un èxit més important i açò suposa situacions desiguals i injustes per a ambdós sexes. Provoquen conflictes i situacions de desequilibri en les vivències, necessitats i demandes, sobretot a nivell emocional i comunicatiu. L'home sol tindre més problemes per conèixer-se i identificar-se, mirar-se per dins, així com menys necessitats comunicatives. La dona, més familiaritzada en l'aspecte emocional, no troba la manera d'entendre's amb la seua parella i troba mancances en aquest àmbit. D'ací, que els homes titllen aquestes necessitats com a excessives i complexes i les dones vegem els companys com a poc expressius emocionalment.
Darrere de moltes relacions s'amaguen inseguretats, pors i “normativitat social”. Necessitat de sentir-nos estimades i especials, por a la solitud. Es basa en carències pròpies i necessitats afectives i emocionals que no sabem resoldre d'altra manera; més que amar, busquem el que esperem rebre a canvi: sentir-nos estimades. Deixem caure en una persona la responsabilitat de sentir-nos bé, valorades, especials, de ser el pilar en les nostres pors i inseguretats, establidores d'autoestima. Un pes molt gran per a qualsevol.
El reforçament d'aquest amor coincideix amb l'emigració a les ciutats i el desarrelament social que suposa, amb l'efervescència del capitalisme que necessita de la família burgesa per la seua reproducció. El seu ideari centralitza l'intercanvi econòmic com a eix principal, el mercat és la pedra angular i tot es converteix en mercaderies per intercanviar i solventar necessitats, sense aprofundir més enllà de la materialitat i superficialitat. La societat capitalista és individualista i aïllant. Suposa explotació de les persones, no som propietàries del nostre treball, de les nostres vides. Davant d'una vida gris, horaris infinits, impotència, obediència... busquem refugi en la parella, nostra i exclusiva.
La gran amenaça de la postmodernitat és la solitud, i la parella, com a segur de vida, esmorteix aquest sentiment. Hem abandonat la comunitat, ens dediquem a tindre cura d’una única persona i qui no jugue dins del joc queda exclòs i abandonat. Perdem la capacitat d’organitzar-nos col·lectivament per crear un model alternatiu de vida. Així, en lloc d'expandir l'amor cap als barris, el poble, les amistats... ens tanquem en el sálvese quien pueda i la “hipoteca de dos”, utopies individualistes que ens ofereixen suposats paradisos artificials, una illa afectivoemocional en mig del caos.
Pensem que l'amor és fonamental, que ho mou tot, però cal descentralitzar l'amor romàntic heterosexual i monògam com a eix central, la vida està plena de coses per les quals sentir “amor”, que ens fan sentir felices i completes: la lectura, l'amistat, la família, la militància... Desfer-nos de la idea d’associar l’èxit a la vida i la “normalitat”, amb estar en parella, ja que aquesta no és un mitjà per ser feliços. Tant tindre parella com no, suposa beneficis i dificultats associades a cada circumstància. Entenem l'èxit i felicitat amb intentar viure com sentim i pensem, fer allò que ens faça sentir bé, sense prejudicis.
Entenem la relació en parella com una oportunitat per aprofundir en una amistat, estimar-se, respectar-se i crear. Quan una relació acaba, independentment del temps, allò que quedarà seran les construccions fetes: amistat, estima, projectes comuns... sinó el sentiment de fracàs serà implacable. Al cap i a la fi, una relació es basa en allò que vulguem que siga: llibertat, poligàmia compartida, monogàmia... i és aquesta la decisió que caldrà respectar. Saber que podem viure l’amor de la manera que nosaltres lliurement decidim. En definitiva, desmuntar el mite de l’amor romàntic.
republicat de l'accent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
¿Qué te ha parecido este texto? ¿Algún comentario?