Trencant amb els trencaments, Na Pai

El Blanquet, el meu únic amant profund, “m’ha deixat” i arran d’això m’he motivat a indagar sobre la naturalesa dels distanciaments en les relacions afectivo-sexuals, més coneguts com a ruptures o trencaments amorosos. I res millor per començar que analitzar la meva pròpia experiència que és la que més i millor conec, assumint el risc de ser encertadament titllada de narcisista egocèntrica de merda. Jo i el Blanquet (l’anomeno tendrement així degut a la seva monodieta làctica i el seu rebuig a establir contacte dèrmic amb els raigs solars) estàvem molt dopaminats (enamorats) l’un de l’altre, la nostra relació es basava principalment en la dopamina ja que no compartíem projectes ni visions de la vida i ni tan sols província de residència (sols la dopamina o el treball assalariat et pot empènyer a moure’t grans distàncies per veure algú molt freqüentment). Això ha sigut així fins que el seu nivell de subministrament dopamínic ha caigut sobtadament en picat, mentre que a mi se m’ha mantingut més o menys en nivells estables.

Per això en llenguatge col·loquial diria que “el Blanquet m’ha deixat”. Però no és una expressió especialment aclaridora, ja que dóna a entendre que la relació s’ha acabat —punt i final— i en realitat el que ha passat és que la relació ha evolucionat —punt i a part. A partir d’ara al no estar mútuament dopaminats, possiblement ens seguirem estimant i follant, però suposo que sense tanta eufòria i passió—com qualsevol matrimoni ben avingut— i el que és més significatiu: ens veurem amb molta menys periodicitat.

Just després que “m’hagués deixat” el Blanquet, em vaig sentir trista, perquè a partir de llavors ja no ens veuríem tan sovint ni tan intensament, però també em vaig sentir decepcionada perquè jo esperava sentir-me força més trista... APASSIONADAMENT TRISTA. Esperava sentir una intensa tristesa fruit de la desolació, volia sentir-me com en les balades o pel·lícules de desamor, volia sentir-me tota despitada, viure l’època blava de Picasso, desfer-me en sanglots i plorar desconsoladament amb el rimmel corregut. De fet, em fa quasi vergonya dir que també vaig sentir joia, una BOJA JOIA de pensar amb tot el nou ventall de possibilitats que s’obria davant meu. “Estant” amb el Blanquet, sentia la meva libido saciada i el meu afany per establir noves relacions afectives i/o sexuals era pràcticament NUL (durant un any i mig tan sols he compartit el meu sexe “extraconjugalment” dos cops i perquè van ser situacions casuals no buscades a consciència).

En canvi ara sento el vibrant desig de conèixer noves i interessants persones, nous cossos inexplorats amb morbosos mugrons erectes. L’altra cosa que m’ha sorprès gratament és que en cap moment m’he sentit ferida o traïda, en cap moment he sentit el típic “COM EM VAIG PODER EQUIVOCAR TANT?”, tot això que sempre passa en els trencaments literaris i televisius. Això suposo que es deu a l’absència d’expectatives en la relació: en cap moment vaig albergar la monògama idea que el seu amor i el seu sexe serien meus i només meus per sempre més. Així doncs, què li podria retreure? Com podria estar enfadada amb ell? Però si és un tros de pa!

Fins aquí el meu diari personal, seguim amb l’anàlisi de caire més polític:

Des de ben petites hem après de multitud d’exemples sobre com HEM de lligar amb algú de qui ens enamorem apassionadament, però molt poc sobre com evolucionen aquestes relacions quan s’esvaeix irremeiablement l’enamorament. I el poc que hem après és que quan aquest s’esvaeix o algú incompleix el pacte d’exclusivitat sexual té lloc una dramàtica ruptura de la relació. No tenim referents de trencaments gaire positius, tots estan tenyits de gran tristesa, dolor o melangia fins arribar al suïcidi o feminicidi. La qual cosa pot arribar a fer-nos dubtar sobre si és possible acabar una relació afectivo-sexual de forma sana i positiva. És lògic que dubtem ja que en la nostra cultura monògama se suposa que les relacions afectivo-sexuals no s’han d’acabar MAI i si a algú se li acut acabar-les sense la mort com a justificació, sols pot significar coses dolentes. Però EXISTEIXEN ALTRES CULTURES on els trencaments amorosos es viuen ben diferent, on la ruptura no es concep de la mateixa manera tràgica, privada i solitària, sinó que va acompanyada de pràctiques socials per secundar la transformació que s’està produint: celebracions, proves, dols...

Entre els tuareg, la separació hi és tan arrelada que es converteix en una FESTA, en un ritual de pas en tota regla. Tenen una societat amb un fort poder matriarcal i quan la dona pensa que pot ser repudiada com a conseqüència d’un desacord o una disputa, es separa, emportant-se amb les seves coses, la tenda en la que allotja a l’home. El dia següent de la separació s’organitza immediatament una festa de divorci on participa tothom, inclòs el marit. Al cap de tres mesos, necessaris per comprovar que la dona no està embarassada de l’exmarit, s’organitza una altra festa de divorci on vénen els nous pretendents de la dona. Aquests deixen caure les seves llances i la dona, per expressar l’acceptació d’un nou company, s’apodera de la seva llança (aquí, la llança no és una metàfora).

Segons les paraules d’una tuareg, les festes de divorci permeten alleujar la tristesa d’una ruptura i són possibles gràcies a una concepció general per la qual se sap que sovint les relacions de parella no són duradores. La tribu sencera s’encarrega de que les separacions no perjudiquin la prole, l’educació i manteniment de la qual es confia a tot el grup, evitant les negatives conseqüències de la separació. En contraposició, en la nostra societat, la separació és un passatge que rebutja qualsevol tipus de ritual o tècnica i es porta com un assumpte absolutament privat.

A dins les parelles és un tema TABÚ. Quan estem enamorats pressuposem inconscientment (seguint l’ideal romàntic que ens han inculcat) que serem feliços i seguirem exclusivament junts per sempre (quina tallada de rotllo pensar amb la finitud d’una relació, quan aquesta està en el seu clímax!) Però passa que el desig sexual exclusiu i mutu no és per sempre i sovint algú es desenamora o fot les banyes abans que l’altre. Si et passa a tu primer és provable que no vulguis fer mal a l’altre i intentis mantenir la relació forçadament fins que se’t fa insuportable i llavors petes tu i peta la relació. No podem mantenir una relació únicament per por a fer mal a l’altre! A fora les parelles que trenquen, els trencaments no són tabú, són una part essencial de la xafarderia i les seves llengües més viperines. Se’n parla especialment per denigrar a qui es considera culpable del trencament i així de passada enrobustir l’ordre monògam, excloent socialment qui gosa transgredir-lo.

És irònic que mentre vivim en una societat que ens empeny cada dia més a adaptar-nos a la provisionalitat, a allò efímer, al treball temporal, a l’habitatge provisional, als viatges llampec... seguim incapaces de concebre la provisionalitat en la vida afectiva. Si estiguéssim més obertes a tots els canvis que poguessin succeir en les nostres relacions, aquestes serien més flexibles, podrien canviar de rumb i evolucionar. Però malauradament es troben cenyides a un motlle molt rígid anomenat monogàmia i quan alguna cosa no hi cap, els motlles i les relacions que restrenyen s’acaben trencant, sense possibilitat de canviar i evolucionar. Hauríem de deixar d’interpretar els trencaments amorosos com a fracassos personals o alguna cosa de la qual avergonyir-se, són una cosa ben natural de la nostra vida i, com a tal, hauríem de començar a viure’ls d’una forma més oberta i desacomplexada enlloc de viure’ls d’amagat.

El primer pas per tenir trencaments saludables—o millor dit: per a què les nostres relacions no es trenquin més—seria admetre la seva existència i això significa ser conscients de que les nostres relacions poden finalitzar en qualsevol moment, significa trencar amb l’ideal monògam que ens han inculcat i abandonar totes les expectatives que ens genera aquest ideal. Si ens fixem en les nostres relacions d’amistat, aquestes tendeixen més a evolucionar que trencar-se com passa en les relacions afectivo-sexuals. Això és així perquè les relacions d’amistat no tenen un model únic a seguir com passa amb el model monògam; comporten moltes menys regles i expectatives i, per tant, són molt més lliures i saludables. Les nostres relacions afectives i sexuals podrien arribar a ser tan lliures com les d’amistat: podríem fer sexe amb la mateixa facilitat que fem un cafè, podríem compartir amors amb la mateixa naturalitat que compartim idees, pel·lícules o arxius musicals. Potser els nostres amants haurien de ser més bons amics—i els nostres amics més bons amants!

_____________________________________________________

Publicat al número 55, època II, octubre-desembre 2011, El Pèsol Negre

http://www.bllibertari.org/pesolnou/