Bufar des de dins, Mireia Branera

Odio les barreres de la gent. Em fan mal. Aquestes construccions fetes amb una barreja de por, frustracions i ciment pur. Murs interminables que m'entesto en abatre, en destruir a força de carícies, a força d'empentes, a força de batacades. Què guardem amb tanta por? Un ser feble i tendre i amorós? De què tenim por?

Jo vull estimar cada persona que conec i quan em trobo amb aquests murs agafo energia per destruir-los, però de vegades hi ha tant de ciment que no es deixen traspassar, llavors em llepo les ferides a l'altra banda i em desespero. Sé que hi ha un ésser estimable a l'altra banda que no vol els murs de l'ego, però no sé com abatre'ls.

Som nosaltres que hem de bufar des de dins perquè desapareguin i deixar-nos volar amb les coses que ens passen, sense conceptes predeterminats, sense tants raonaments i deixant la ment de banda, només sentint.

Somnio en un món sense murs entre persones, on siguem capaces de dir t'estimo després d'una mirada si així ho sentim i de ben segur que ho sentiríem sense tanta carcassa, perquè les persones som boniques per naturalesa i desitgem volar lliurement amb les persones boniques que ens envolten.

Odio les barreres que ens fan odiar-nos, que ens fan llepar-nos les ferides a l'altra banda i que ens fan mal perquè no deixen fluir l'amor i la màgia. Odio el ciment que ens separa i enyoro el vent que ens porta allà on vulguem o molt més enllà si ens deixem.

Però tot i desesperar-me no desespero i seguiré buscant la mirada i el somriure darrera de cada nova persona. Això o simplement posar-me a bufar perquè desapareguin els meus murs.