La monogàmia com a predefinitòria de l’amor; el poliamor com estratègia política. Nadia Rosso

Aquest text es va gestar gràcies a la meva experiència en el passat Encuentro Lésbico Feminista de Latinoamérica y el Caribe (ELFLAC), a Guatemala, i sorgeix com una necessitat de proposar noves estratègies polítiques, i especialment, noves estratègies de relacionar-nos com a feministes lesbianes.

He de començar dient que el taller de poliamor realitzat a l’ELFLAC va tenir valuoses participacions que van propiciar aquesta reflexió. Com sempre, cap idea té drets reservats i sempre en devem un poc a qui ens precedeix i a qui ens acompanya. També voldria aclarir que no definiré ni explicaré aquí què és el poliamor o què planteja la ruptura amb la monogàmia obligatòria

Començaré amb la noció que va plantejar Marian Pessah en aquest taller: no utilitzar el terme poliamor¹, sinó ruptura amb la monogàmia obligatòria. Existeixen dues raons per fer-ho: una, perquè no es tracta únicament de relacions amoroses, sinó també de relacions ocasionals que involucrin només quelcom eròtic o sexual, per exemple. 

I aquí agrego: a vegades, els discursos poliamorosos cauen en un pensament moralitzador que reivindica només les relacions amoroses compromeses i duradores… en fi, relacions del tipus que estan legitimades socialment. Com una espècie de relacions monògames simultànies. I llavors es diu que el poliamor no és promiscuïtat, que no té res a veure amb les relacions casuals sinó amb les relacions compromeses, estables i duradores.

Aquí entra la pertinent declaració de Mirla Hernández: Si la promiscuïtat és triar lliurement sobre la meva sexualitat, viure-la sense embuts amb qui i quan jo vulgui, llavors, reivindiquem la promiscuïtat. En aquest sentit, s’aporta a la discussió el fet que històricament s’ha negat a les dones el dret al lliure exercici de la seva sexualitat, amb qui vulguin, quan vulguin, totes les vegades que vulguin, i gaudint del seu propi cos. La crítica va enfocada al fet que fins i tot avui en dia, les relacions eròtiques o sexuals només els són permeses a les dones si estan lligades a l’amor, i millor encara si ho estan a una relació amorosa estable. Des d’aquest punt de vista, la Marian proposa deslligar l’amor de la sexualitat, ja que no sempre van junts.

La segona raó és que parlar de la ruptura amb la monogàmia obligatòria és usar un terme més polític que “poliamor”, ja que fa referència directa no només a relacionar-se amb més d’una persona simultàniament, també posa èmfasi en el fet polític de trencar amb la monogàmia obligatòria com a institució.

Amb aquestes dues nocions com a punts de partida, explicaré la meva perspectiva sobre aquests temes, per després fer-la aterrar com una estratègia política per al moviment lèsbic feminista, o en tot cas, per a un moviment lèsbic feminista.

Quan vaig escoltar per primera vegada la paraula poliamor, em va sonar bastant cursi. A poc a poc em vaig acostar a la teoria i em va semblar simplement lògica. Jo ja havia coquetejat amb la idea que la monogàmia era una institució restrictiva i absurda, però mai havia trobat una interlocució que em fes sospitar que jo no estigués una mica trastocada. Certament, les perspectives polítiques eren les que més em cridaven l’atenció, molt més que les que es referien simplement a la possibilitat de tenir més d’una parella simultàniament. I llavors vaig començar a adonar-me que el discurs dominant sobre el poliamor s’empiocava en profundes perspectives molt importants. Especialment en molts espais de la perspectiva feminista, fet que jo considerava inconcebible. Afortunadament, en les meves recerques vaig topar amb Desobedientes, llibre que compila meravellosos textos que van des d’experiències personals fins a posicionaments polítics sobre el poliamor, l’amor lliure i el sexe casual entre lesbianes llatinoamericanes, com diu el subtítol d’aquest llibre.

A partir d’aquí vaig començar a entendre que la institució de la monogàmia no és només una altra forma d’opressió vers les dones, no només una forma de restricció i coartació de la seva llibertat, un mecanisme de regulació de la parella en quant a institució nuclear de la re-producció d’éssers humans; sinó també un dels mecanismes de legitimació de la violència vers les dones i, sobretot, un mecanisme obstructiu de la sororitat entre dones. En aquest últim punt em centraré en aquest text.

El terme sororitat es refereix al vincle afectiu i el sentiment de germanor entre dones. Distint, certament, de la fraternitat de la que es pot fer una analogia amb els contractes patriarcals que fan els homes constantment.

El sistema patriarcal tenia múltiples mecanismes per evitar la sororitat entre dones, ja que aquesta seria una perillosa amenaça per la manutenció del sistema patriarcal d’opressió. Ara poso sobre la taula que també la monogàmia és un dels mecanismes més forts per evitar la sororitat entre lesbianes.

S’ha analitzat molt des del feminisme el sentiment de rivalitat que es crea entre les dones, ja que es concep els homes com un bé necessari que cal obtenir per tenir vàlua i que cal conservar costi el que costi. En aquest sentit, qualsevol dona és una possible rival. Podria pensar-se que aquests mecanismes no operen entre les lesbianes, ja que no busquem un home per a validar-nos. Tot i així, sabem que dintre de la comunitat lèsbica i les relacions entre dones, també reproduïm aquests esquemes patriarcals.

Efectivament, també les lesbianes percebem altres lesbianes com a potencials rivals, especialment en l’àmbit de les relacions de parella. Les lesbianes no estem exemptes de la concepció que ens han inculcat des de petites: una dona sola, no val res. Una dona amb un home, com a mínim, ja existeix. I nosaltres pensem: una lesbiana sola no val res. Una lesbiana amb una altra lesbiana, ja existeix. També estem inserides en aquesta lògica de parella, que jo anomeno emparellament compulsiu.

Aquesta noció no està deslligada de l’estructura monògama. Pressento que totes tenim també una estructura de pensament monògama. Això significa que tot el que comporta la monogàmia: control, gelosia, possessió, desinviduació, simbiosi… ho traslladem també a altres aspectes de la vida.

Ens hem adonat que el concepte que tenim de l’amor –almenys el que es refereix a la parella- està també construït pràcticament en la seva totalitat en funció de la monogàmia? Per què quan es parla de l’amor d’amigues o amor als fills, per exemple, sembla com si parléssim d’alguna cosa totalment diferent a l’amor de parella?

Posaré un exemple senzill. Fa uns dies, navegant per les curiositats de la meva llar familiar, vaig trobar un llibre de la meva mare titulat “El tresor de l’amistat”. El meu morbo infinit em va convidar a llegir-lo. Envoltades d’imatges florides i bucòliques, es trobaven petites frases que descrivien l’amistat.

La noció general d’amistat es centra en un amor que sobreviu a les distàncies, que comparteix moments feliços i dolorosos, que és empàtic i escolta sense jutjar, que s’alegra per la felicitat i els assoliments de l’altra persona, que camina per un sender diferent però comparteix coses en comú.

Sempre he sentit a parlar de l’amistat com una relació bastant positiva i constructiva per a les parts involucrades. Per què serà que l’amor romàntic sempre se’ns pinta tan tortuós? M’atreviria a dir que l’ideal d’amor romàntic s’assembla molt a una malaltia. I per això, em remeto de nou a fonts populars. Les cançons d’amor tenen un discurs molt similar, que transcendeix gèneres musicals i cultures:

“Nunca te irás/ …/No escaparás/ Soy tatuaje en tus recuerdos/Te quedarás/ Soy el dueño de tus sueños/ No habrá final/Me verás siempre en tu espejo/Sabes muy bien/Nunca te diré adiós…” (Max Torres, Nunca te diré adiós, Puerto Rico, Salsa)

“Well I’d rather see you dead, little girl, than to be with another man/ You better keep your head, little girl/or I don’t know where I am/You better run for your life if you can, little girl/ hide your head in the sand, little girl/ Catch you with another man and that’s the end, little girl.” (The Beatles, Run for your life, Anglaterra, Rock & Roll)²

Every breath you take/Every move you make/Every bond you break/Every step you take/I’ll be watching you/Oh, can’t you see/You belong to me/How my poor heart aches/With every step you take”³ (The Police, Every Breath You Take, EEUU, Pop)

“Sólo vivo por el/mientras quiera serme fiel/ese hombre/Y le doy cuanto soy/lo

que tengo se lo doy/a mi hombre/Si me pega me da igual/es natural/Que me tenga
siempre así/porque así le quiero/Ya no tengo corazón/Le intento olvidar/y me dejo
convidar/por los hombres/Pero no puede ser/porque solo soy mujer/pa’ mi hombre.
Si me ofrece su amor/le perdono lo peor/a mi hombre.” (Sara Montiel, España, Mi
hombre, Balada)

“Unas nalgadas con pencas de nopal/ es lo que ocupas por falsa y traicionera/ una

lección es lo que te mereces” (Alejandro Fernández, México, Unas nalgadas, Ranchera)

Sembla ser que el que s’ha tendit a anomenar “amor romàntic” té una càrrega de sentiments negatius, dolor, patiment, una forta càrrega de dependència mútua, pèrdua de la individualitat i fins i tot pèrdua de vàlua sense la parella. Però sobretot una inevitable càrrega de possessió i gelosia, legitimats per aquesta noció de pertinença cap a la parella. Tota aquesta construcció forma part del sistema patriarcal, heterosexista i monògam, i està present en totes les cultures occidentals hegemòniques. Els exemples pertanyen a països de Llatinoamèrica, però també a Europa i els Estats Units. La colonització arriba fins a conceptes que semblen tan íntims i únics com l’amor.

Exemplifico ambdós concepcions de l’amor perquè m’agradaria que participéssim en la reconceptualització de l’amor.

Algunes lesbianes hem construït una forma diferent de crear llaços i vincles afectius perquè, d’una banda, la “família” sanguínia moltes vegades no representa per nosaltres aquest lloc de confiança, suport, comprensió i amor; i de l’altra, ens hem adonat que el conte de fades de trobar una parella, casar-se, tenir fills o mascotes, i viure felices per sempre, ni ens funciona ni ens sedueix. En aquest sentit, per moltes de nosaltres les amistats són bàsiques per a la nostra vida, es converteixen en la nostra família d’elecció i el lloc des d’on ens vinculem.

I per què? Justament perquè ens hem adonat que les versions publicitades de les relacions humanes no ens convencen. La família sobreprotectora-nucli d’aprenentatge de prejudicis i de reproducció d’esquemes socials- que no accepta els seus membres en la seva diversitat sinó que intenta, costi el que costi, suprimir les seves diferències rere una “convivència sana”-; i les relacions de parella que impliquen codependència, violència, possessió, coartació de la llibertat, sacrifici i col·locar els projectes individuals darrere d’un projecte en parella, no ens convencen com a punts de partida de les relacions interpersonals.

D’aquesta manera, vam buscar des de l’amistat, que ha estat la menys regulada socialment, construir noves formes de vincular-nos: en la llibertat, el respecte, l’empatia, la sororitat i l’equilibri entre individualitat/col·lectivitat.

Però torno aquí al punt central: per què el vincle afectiu amorós que hi ha en les relacions amistoses, que té tants elements positius per al benestar de les persones involucrades, es concep només per a les relacions amistoses?

És ben sabut que “l’amor” ha hagut de ser regulat per l’Estat, perquè és un sentiment que trenca amb tots els esquemes socialment establerts.

Sempre ha estat una molèstia per a l’Estat que la gent s’enamori, doncs ho fa sense respectar les diferències racials, socials, generacionals, de classe, de sexe ni gènere. Les persones sempre s’han enamorat independentment d’aquestes barreres socialment creades. És per això, i per la reproducció d’éssers humans, que s’han regulat tan estrictament les relacions sexo-afectives, mitjançant el matrimoni i la monogàmia obligatòria. El matrimoni ha regulat amb qui sí i amb qui no es pot relacionar sexo-afectivament una persona: històricament s’han restringit els matrimonis entre classes socials, entre races o entre el mateix sexe. És clar, però, que aquesta regulació és relativa, ja que les relacions eròtico-afectives sempre han existit fora de la norma i la regulació.

Tot i així, difícilment aquestes han escapat al discurs hegemònic occidentalitzat de què és l’amor. Si no es poden regular totes les relacions sexo-afectives mitjançant el matrimoni, sí es poden regular mitjançant discursos monogàmics hegemònics. Una mostra d’això són, justament, els exemples que anteriorment he exposat. La conceptualització de l’amor romàntic està subjecta invariablement a aquests discursos directament relacionats amb la monogàmia, les estructures jeràrquiques, la possessió, la gelosia, la codependència, la pèrdua d’individualitat, en fi.

I aquesta hegemonogàmia és tan forta que, fins i tot en els discursos dissidents i crítics al sistema, el qüestionament de la monogàmia obligatòria hi és pràcticament absent. A més a més, el problema consisteix en que en tractar-se d’un assumpte psicoafectiu, trencar amb la monogàmia no és tan senzill com qüestionar el discurs heteromonògam normatiu, sinó que requereix també un ardu treball personal i un procés de canvi intern. Potser per això poques persones s’han aventurat a dur-lo a la pràctica fins i tot quan ja coneixen la teoria.

Més enllà d’això, existeixen cada dia més persones que qüestionen l’obligatorietat de la monogàmia, la institució de la parella, la forma en la qual hem construït el nostre concepte de l’amor romàntic i l’estructura de les nostres relacions partint d’aquesta noció.

A partir d’aquest qüestionament, proposo que se’m llegeixi, amb el coneixement que no al·ludeixo aquí a l’amor romàntic quan parlo d’amor, sinó a aquest amor sororal com el que reconeixem en l’amistat. Aposto per la reconceptualització de l’amor com a vincle afectiu, de complicitat, de reconeixement, de sororitat, de respecte i de desig de benestar de l’altra persona. Deslligo el concepte de la tradicional gelosia, de les precondicions, precontractes, prerrequisits i preconceptes, tots aquests elements que -es creu- es donen per suposats en una relació amb tints eròtics.

Torno ara a un punt inicial: la ruptura amb la monogàmia obligatòria inclou, a més de les relacions amoroses, les relacions fortuïtes o ocasionals, les relacions només eròtiques o sexuals.

I llavors agrego a la discussió: quan es tracta de relacions entre lesbianes feministes, que veuen a l’altra no com un objecte per satisfer el seu plaer, sinó com una subjecta amb qui compartir plaers, no podríem parlar d’un vincle amorós, per més efímer i momentani que aquest sigui? Entenc que es parli de sexe sense amor, sobretot en relacions heterosexuals jeràrquiques, on es concep un subjecte i un objecte, on no hi ha cap interès en l’altra persona, sinó només en satisfer un desig individual. Però quan parlo de relacions horitzontals entre dones, en les quals, sí, es busca satisfer un desig, però sense percebre l’altra com un objecte, llavors el plaer propi també comporta el plaer de l’altra, la cura, la complicitat, el compartir-se i compartir entre els cossos el gaudi i el plaer. Aquí, penso jo, pot existir la complicitat, la sororitat, el respecte, i llavors també un vincle afectiu. Perquè ens han fet creure que l’amor és un, aquest que ens reciten en les cançons d’amor i desamor. Però l’amor també pot ser un altre, i aquest altre pot existir en una nit i prou. Una trobada eròtica de només una nit (o un matí, o una tarda) quan es construeix sota aquests termes no patriarcals, no jeràrquics i no monogàmics, constitueix en si mateix un acte amorós (i de resistència, fent referència al tema que allò personal és polític).

Per què parlo d’això quan em refereixo al moviment lèsbic i una estratègia política? Múltiples discussions giren entorn a la identitat lèsbica i a definir/decidir quins són els punts que ens uneixen com a moviment. Què és una lesbiana? Qui és lesbiana? Sembla que estem esgotant les nostres energies en obtenir una definició gairebé científica referent a això, amb atacs d’essencialisme d’una banda, i de postmodernisme per l’altra.

.

Certament jo no tinc una resposta referent a això, i també dubto que hi hagi una resposta referent a això. El que sí sé, i ho dic per qüestions empíriques més que teòriques, és que a l’ELFLAC sí que hi va haver moltes coses que ens van unir. Curiosament no eren les que es plantejaven en les plenàries ni en les discussions principals, ni en les taules. Eren les que compartíem a l’hora de menjar, als passadissos, fent fila per entrar al lavabo, als trajectes, a les festes. El que crec que encara ens uneix és, precisament, aquests vincles afectius, amorosos, sororals, empàtics i sí, també eròtics.

Mentre no puguem veure els altres com parells, és a dir, en empatia i re/coneixement, no podrem mai dialogar entre nosaltres. Si existeix una barrera afectiva i veig a l’altra com una desconeguda, algú llunyà de mi a qui no conec i per tant a qui no vull, llavors existeix la possibilitat d’acusar-la, titllar-la d’enemiga, i així bloquejar qualsevol tipus de diàleg o consens.

És ara on torno a un punt important: l’amor sempre ha estat un problema per al sistema social regulatori (heterosexista, patriarcal, lesbofòbic, monògam). Perquè, com he esmentat abans, és l’amor que, a la pràctica, aconsegueix trencar amb el racisme, classisme i altres distincions creades des del sistema. És aquí el lloc on es poden construir nous discursos i es poden enderrocar aquestes barreres. És des d’aquest vincle on es poden transcendir les discriminacions apreses.

Per què no partir, llavors, del vincle amorós entre dones per construir la resistència, per estimular si no el, un moviment lèsbic feminista? Quan parlava de la monogàmia obligatòria com obstructora de la sororitat lèsbica, també em referia a aquest aparell hegemonògam com a formador d’una estructura de pensament que també ens evita contemplar la possibilitat de poliestimar, o multi-estimar… La rivalitat instaurada entre les dones i que evita la vinculació amorosa entre nosaltres és també provocada per l’estructura monògama de pensament, que forma part del sistema patriarcal. Com a tal, és insuficient criticar l’heterosexisme sense criticar la monogàmia obligatòria.

La monogàmia predefineix l’amor i predefineix les relacions amoroses. Si redefinim l’amor i les relacions amoroses a partir d’un pensament no-monògam, podríem concebre la possibilitat que totes les lesbianes feministes treballant en conjunt podem tenir vincles amorosos entre nosaltres -siguin aquests del tipus que siguin, del tipus amorós-amistós, amorós-eròtic… en fi, les etiquetes són insuficients i fins i tot innecessàries, ja que podria dir-se que hi ha tans amors distints com vincles amorosos entre les persones-.

Partint d’aquí, sense una concepció heteromonògama dels vincles amorosos, les lesbianes no som rivals que competim per l’amor d’una dona, sinó còmplices, germanes -incestuoses, si es vol- que compartim aquest vincle de diferents maneres, i ho utilitzem com a motor impulsor de la nostra lluita, com a lloc de resistència però també com a lloc de seguretat, de pertinença, de suport i confiança.

I això està lluny de ser una tasca immediata o senzilla. És necessària, d’inici, la disposició a qüestionar i reflexionar sobre la nostra estructura de pensament monògama, la nostra forma de relacionar-nos i la nostra preconcepció dels vincles amorosos.

Per no concloure amb un panorama tortuós, acabo dient que a l’ELFLAC vam tenir espai per fer un taller de poliamor. En aquest taller, així ho sento, es va assolir una convivència respectuosa, sense violència, un diàleg enriquidor i una energia constructiva impressionant. Una mostra d’això va ser el desig de les participants de continuar-lo els dies següents en la trobada. Fet que posava de manifest la necessitat de reflexionar i compartir aquests temes, de la voluntat de continuar amb aquest treball crític, però també la comoditat que sentíem les participants en aquest espai. I per què no agregar, que en els espais lúdics de les festes, els vincles poli, multi-amorosos es van reforçar, possibilitant prometedors projectes, col·laboracions, propostes i energies per construir i transformar.

Per què no s’aprofita aquesta energia, que és la que va permetre que jo escrivís aquest text, per centrar-nos en aquest tema? Si algú es va sentir còmode en el taller de poliamor, si algú va sentir que era un espai segur fora de les violentes discussions de les plenàries, si algú sent que vincular-nos amorosament entre nosaltres és el punt de partida necessari per al treball polític, si algú més sent que la ruptura amb la monogàmia obligatòria és un punt essencial de partida per reconstruir les nostres relacions i vincles… llavors l’ELFLAC va donar a llum una possibilitat.

No només es tracta de sororitat, d’amor lliure; no tan sols parlo de la ruptura de la monogàmia obligatòria, sinó d’un autèntic poli, multli i irrestricte amor entre dones com a punt de partida per a un moviment polític lèsbic feminista.

La força creadora dels vincles amorosos entre dones és una energia inesgotable que podríem aprofitar. I tot està per construir-se, però hi ha una escletxa de llum en el camí.

___________________________________________

1Utilitzo diferenciadament el terme poli-amor, reconceptualitzat del concepte poliamor

2Prefereixo veure’t morta/nena petita/que amb un altre home./ Intenta no perdre el cap, nena, o no responc dels meus actes, si pots és millor que corris per la teva vida, nena, amaga el teu cap en la sorra, nena, si et trobo amb un altre home, és la fi, nena.

3Cada cop que respiris, cada moviment que facis, cada vincle que trenquis, cada passa que facis, t’estaré observant. Oh, què no veus, que em pertanys? Com pateix el meu pobre cor amb cada passa que fas.


……
Per gentilesa de Lehendarkadi
republicat de questionar sistema monogamic