Hi ha mots que són màgics. Ara que ve Nadal i les fotos familiars, proveu-ho. Quan tothom miri la càmera amb el somriure als llavis per esmentar el tal Lluís dels nassos, xiscleu ben alt: clíiiiiiitoris!!! Comprovareu que, si en algunes llars i famílies els acudits sobre la descoberta de la tita dels petits són un clàssic, posar l’òrgan del plaer femení damunt la taula encara destarota (com a mínim). Però, el que no s’anomena no existeix: les parets de qualsevol lavabo escolar són exemples de l’omnipresència (d’entrada, simbòlica) dels genitals masculins – i la invisibilitat del plaer femení a l’imaginari col·lectiu, i si parem l’orella al pati d’escoles i instituts, als bars-abreujadors de xavalada, el panorama pot esdevenir dantesc. Malgrat el treball constant del moviment feminista per estendre l’atenció, formació i sensibilització en sexualitat i anticoncepció i l’educació sexo-afectiva a les escoles i arreu, promoure
l’autoconeixement del cos femení i socialitzar criatures i grans en la sexualitat lliure, plaent i conscient, veiem com l’empremta de la castració sexual i mental col·lectiva de 40 anys de franquisme encara roman als nostres cossos, als de les nostres àvies, mares, tietes, germanes, quan resseguim el fil invisible que connecta les seves històries vitals i sexuals amb les nostres.