Kikirikis, Erika Irusta

Obria la porta de la nevera mentre em clavava el somriure a la pupil·la. “Mira, mira”, em deia, i jo reia. “Kikirikis. T'he comprat kikirikis. La teva àvia no se’n podia oblidar, filla. Amb el que t'agraden a tu les kikirikis”, i l'abraçava, fort, fins a la medul·la. Gambetes, sempre em comprava gambetes per Nadal. Elles eren la senyal. Ni home barbut de vermell, ni nadales, ni camells farcits de regals: gambetes. Després em feia seure a la cadira de la cuina i em preguntava sense preguntar. Volia saber com m'anava sent adulta, perquè aquesta part de la meva vida -la de ja crescuda i criada- se l'estava perdent i jo no hi posava remei. Dissimulant maldestrament les meves ferides, li responia que bé, tot bé, sempre bé. "I si no està bé”, li deia amb veu de dona, “farem que ho estigui, àvia”. I ella somreia. Es feia el silenci i l'agafava de les mans. Mans de dits llargs i ungles llimades a la perfecció de color nacre, esquitxades de taquetes marrons que naufragaven en els solcs de les seves desenes d'arrugues que feien de les seves mans un mapa indesxifrable. “¿Què?”, deia mentre se li escapava l'aire entre les dents. Somreia de nou. “Res àvia, que t'estimo”. “¿Què?”, elevant la veu, acostant la seva cara a la meva. “Que t'estimo”. “Ah, ja. Jo també, filla”. I alguna de les dues se les empescava per sortir corrents del silenci que ve després de dir-se veritats. O bé la meva mare entrava per la porta o ma tieta o mon pare i respiràvem tranquil·les. Estàvem salvades. A vegades l'amor necessita distreure's amb la vida per a què no sobresurti i ens acabi asfixiant.

La carnalidad del amor o como no es posible amar sin cuerpo, Erika Irusta

_{Quiero amarte con la piel. De mi piel a la tuya. Sentirte. Que me sientas. Olerte y que me huelas.} 

Se me escapa la vida entre los poros porque dicen que el amor, si es con piel, comprende el sexo y si hay sexo, hay pecado, hay fallo, hay temor. 

Acabo de ver a una niña india en un documental, estaba malita, recostada en su cama. Su piel brillaba con el aceite que su padre le ponía al masajear su precioso cuerpecito. He tenido unas ganas tremendas de acariciarla, olerla, amarla. Ahí he sentido que es esta carnalidad del amor lo que me hace sentir que con lxs niñxs el amor es incondicional. Lo es porque no hay tabúes que emborronen nuestra relación piel con piel. He sentido que así es como me apetece amar y sentirme amada, a través del tacto. Justo el último de los sentidos en emplear en esta sociedad y el primero en establecer las relaciones de amor y confianza gracias a la activación de la oxitocina (la hormona del amor).