Molts dels espais barcelonins on s’havia desenvolupat aquesta
tendència han desaparegut. Però algunes de les seves defensores, i nous
grups, continuen treballant-la
 |
Una performance de Post Op i Quimera Rosa, al Museu Reina Sofia de Madrid
FOTO: Antonio Arcaro
|
Annie Sprinkle agafa un espècul ginecològic i mostra el seu coll
uterí al públic en primer pla. “Mireu, això és pur sexe”, els crida. Amb
aquesta performance i el seu llibre Postporno Modernist, el
vocable postporno va esdevenir famós. Sprinkle l’havia manllevat del
també artista Wink van Kempen, que als anys 80 usà la paraula per
denominar un conjunt de fotografies de contingut explícit, però sense
objectiu masturbatori, sinó paròdic i crític. També actriu porno,
Sprinkle inicia el que ara es coneix com a postporno: manifestacions
artístiques relacionades amb la sexualitat que aspirin a altres
imaginaris més enllà del porno tradicional.
Barcelona va ser, durant molts anys, capital del postporno. Lucía Egaña, a qui la majoria d’implicades consideren la teòrica del grup, ho explica com “un fet contextual”. “Crec que va ser una suma de coses: per un costat, persones que volien experimentar amb expressions artístiques que estiguessin vinculades a l’activisme polític; per l’altre, la presència i el treball de Paul B. Preciado van ser força rellevants per facilitar trobades en espais institucionals, que es van alternar amb activitats a espais autogestionats i domèstics”, argumenta.
Barcelona va ser, durant molts anys, capital del postporno. Lucía Egaña, a qui la majoria d’implicades consideren la teòrica del grup, ho explica com “un fet contextual”. “Crec que va ser una suma de coses: per un costat, persones que volien experimentar amb expressions artístiques que estiguessin vinculades a l’activisme polític; per l’altre, la presència i el treball de Paul B. Preciado van ser força rellevants per facilitar trobades en espais institucionals, que es van alternar amb activitats a espais autogestionats i domèstics”, argumenta.
