Nina de miraguano, Orchestra Fireluchehace amb Pau Riba

'Nina de miraguano' amb Pau Riba de Orchestra Fireluche

La Maria s'adorm
i a fora el vent la bressola
"Rum, rum", entre les branques
una remor com de mar

La Maria s'adorm
i desitjos i encanteris amagats
a la panxa d'una nina
li bressolen la son

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d'arròs
i se t'endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d'ales d'aigua
i que després,
sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja
caiguis i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xarrant
i mirant les estrelles des de sota l'aigua

La llibertat, David Caño

 La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

Coito ergo sum, Ciro Morales

Ningú millor que les dones saben que el Poder -aquest mecanisme funest de permisos i prohibicions- també gestiona cossos, desitjos i plaers. A través d'una de les seves filials, la Moral, ha condemnat cadascuna d'aquestes tres benediccions a ser enteses al llarg de gran part de la història occidental com a sacrilegis dels quals fugir. Així, la vasta mirada de la sexualitat, l'erotisme i l'amatòria ha quedat tancada, mutilada i gairebé abatuda.

El plaer i el desig ens porta a la preciosa idea de l'intercanvi, fins i tot en la mateixa autosexualitat existeix com a tal -a qui no enriqueix unes fantasies? -. Tenint aquesta realitat tanta potència alliberadora i emancipadora en nosaltres, la Cultura ha de regular, ha d'indicar quins plaers són intercanviables i amb qui: és la mateixa essència del Poder, crear Normalitat. Es va imposant una objectivitat construïda socialment i, el que és pitjor, naturalitzada: un aparell que fabrica la institució del "seny" en totes les facetes humanes, cosa que es veu nítidament en el camp del sexe.

Postporno: un altre porno (activista i feminista) és possible; Marta Molas

Molts dels espais barcelonins on s’havia desenvolupat aquesta tendència han desaparegut. Però algunes de les seves defensores, i nous grups, continuen treballant-la 

 

Una performance de Post Op i Quimera Rosa, al Museu Reina Sofia de Madrid

FOTO: Antonio Arcaro

Annie Sprinkle agafa un espècul ginecològic i mostra el seu coll uterí al públic en primer pla. “Mireu, això és pur sexe”, els crida. Amb aquesta performance i el seu llibre Postporno Modernist, el vocable postporno va esdevenir famós. Sprinkle l’havia manllevat del també artista Wink van Kempen, que als anys 80 usà la paraula per denominar un conjunt de fotografies de contingut explícit, però sense objectiu masturbatori, sinó paròdic i crític. També actriu porno, Sprinkle inicia el que ara es coneix com a postporno: manifestacions artístiques relacionades amb la sexualitat que aspirin a altres imaginaris més enllà del porno tradicional.

Barcelona va ser, durant molts anys, capital del postporno. Lucía Egaña, a qui la majoria d’implicades consideren la teòrica del grup, ho explica com “un fet contextual”. “Crec que va ser una suma de coses: per un costat, persones que volien experimentar amb expressions artístiques que estiguessin vinculades a l’activisme polític; per l’altre, la presència i el treball de Paul B. Preciado van ser força rellevants per facilitar trobades en espais institucionals, que es van alternar amb activitats a espais autogestionats i domèstics”, argumenta.

Bruixes, paganes i clitorianes, Joana Garcia Grenzner

Hi ha mots que són màgics. Ara que ve Nadal i les fotos familiars, proveu-ho. Quan tothom miri la càmera amb el somriure als llavis per esmentar el tal Lluís dels nassos, xiscleu ben alt: clíiiiiiitoris!!! Comprovareu que, si en algunes llars i famílies els acudits sobre la descoberta de la tita dels petits són un clàssic, posar l’òrgan del plaer femení damunt la taula encara destarota (com a mínim). Però, el que no s’anomena no existeix: les parets de qualsevol lavabo escolar són exemples de l’omnipresència (d’entrada, simbòlica) dels genitals masculins – i la invisibilitat del plaer femení a l’imaginari col·lectiu, i si parem l’orella al pati d’escoles i instituts, als bars-abreujadors de xavalada, el panorama pot esdevenir dantesc. Malgrat el treball constant del moviment feminista per estendre l’atenció, formació i sensibilització en sexualitat i anticoncepció i l’educació sexo-afectiva a les escoles i arreu, promoure
l’autoconeixement del cos femení i socialitzar criatures i grans en la sexualitat lliure, plaent i conscient, veiem com l’empremta de la castració sexual i mental col·lectiva de 40 anys de franquisme encara roman als nostres cossos, als de les nostres àvies, mares, tietes, germanes, quan resseguim el fil invisible que connecta les seves històries vitals i sexuals amb les nostres.

Kikirikis, Erika Irusta

Obria la porta de la nevera mentre em clavava el somriure a la pupil·la. “Mira, mira”, em deia, i jo reia. “Kikirikis. T'he comprat kikirikis. La teva àvia no se’n podia oblidar, filla. Amb el que t'agraden a tu les kikirikis”, i l'abraçava, fort, fins a la medul·la. Gambetes, sempre em comprava gambetes per Nadal. Elles eren la senyal. Ni home barbut de vermell, ni nadales, ni camells farcits de regals: gambetes. Després em feia seure a la cadira de la cuina i em preguntava sense preguntar. Volia saber com m'anava sent adulta, perquè aquesta part de la meva vida -la de ja crescuda i criada- se l'estava perdent i jo no hi posava remei. Dissimulant maldestrament les meves ferides, li responia que bé, tot bé, sempre bé. "I si no està bé”, li deia amb veu de dona, “farem que ho estigui, àvia”. I ella somreia. Es feia el silenci i l'agafava de les mans. Mans de dits llargs i ungles llimades a la perfecció de color nacre, esquitxades de taquetes marrons que naufragaven en els solcs de les seves desenes d'arrugues que feien de les seves mans un mapa indesxifrable. “¿Què?”, deia mentre se li escapava l'aire entre les dents. Somreia de nou. “Res àvia, que t'estimo”. “¿Què?”, elevant la veu, acostant la seva cara a la meva. “Que t'estimo”. “Ah, ja. Jo també, filla”. I alguna de les dues se les empescava per sortir corrents del silenci que ve després de dir-se veritats. O bé la meva mare entrava per la porta o ma tieta o mon pare i respiràvem tranquil·les. Estàvem salvades. A vegades l'amor necessita distreure's amb la vida per a què no sobresurti i ens acabi asfixiant.

“No em prometis que m’estimaràs per sempre. Inspira’m”, Theodore Zeldin

Entrevista amb el professor d’història a Oxford autor de ‘La Conversación’ - ANTONI BASSAS | Ara

Com va arribar a interessar-se tant pel tema de les converses?

No sabia com parlar, de jove. Estudiava molt, i parlava amb els llibres. Després vaig descobrir les dones, que em van ensenyar a parlar sobre les emocions. Els homes es resisteixen a parlar del que pugui revelar vulnerabilitat i que no són tan forts com aparenten. Les dones han desenvolupat l’habilitat de parlar entre elles, però no amb homes. Moltes dones de 25 a 30 anys em vénen a veure i em diuen: “Però què passa amb els homes?! No saben parlar”.

I vostè què els contesta?

Que darrere la façana del poder hi ha debilitat, i hi ha por. I quan analitzes homes cèlebres, particularment quan moren, veus que necessitaven tenir poder per ocultar la seva debilitat. Crec que la meitat de la història encara no s’ha escrit. El que no pots veure és més important que el que veus. M’interessa l’individu i el que hi ha dins l’individu, la seva complexitat. En comptes de veure’l a vostè com “el periodista”, sóc conscient que hi ha moltes coses de vostè que no sé. I vull saber-les. Aquest és el motiu pel qual sóc aquí. I el problema amb els periodistes és que fan preguntes, no les contesten.

Pregunti’m el que vulgui.

El que m’interessa és com podem, en última instància, descobrir la veritat. Què s’amaga darrere les aparences. Ningú és el que aparenta.

Cossos Inapropiables, Dignitat Rebel

 

Marina Garcés ens convida a repensar el nostre propi cos més enllà dels límits de la propietat i de les seves trampes, superant així l’ancestral ficció de l’individu que conquesta la seva llibertat i identitat mitjançant la propietat. “El cos no acaba ni comença en sí mateix; és un nus de relacions, forces i situacions que irreductiblement ens identifica i que, en el seu devenir social, es converteix en problemàtica col·lectiva”. Dignitat Rebel hi va estar present.

Partint de l’assaig de Santiago López Petit, La movilización global. Breve tratado para atacar la realidad (2009), Noemí Acedo Alonso reflexiona sobre la necesitat d’articular novas víes de repolitització de la pròpia vida que, a la vegada, reverteixin en l’espai comú. Durant els darrers trenta anys, s’ha produït una perversa identificació entre realitat i capitalisme, que ha derivat en l’aniquilació de la classe treballadora i la despolitització de la societat civil. La precarietat que ens imposa el neolliberalisme global no és sols laboral, sino també existencial. D’ahí la urgència de convertir aquest malestar social en una qüestió política central, polititzant la pròpia existència i retornant a allò col·lectiu. Acedo Alonso estableix un interessant diàleg entre el texte de López Petit i l’obra de pensadores com Jeanne Hersch, Hannah Arendt, Simone Weil o Marina Garcés.

'The Hunger': una història de cadàvers emocionals; Brigitte Vasallo

La mostra Fire! de cinema LGBTI de Barcelona porta aquest any dos moments estel·lars: la imprescindible Pantalla Trans, programada per Cultura Trans, i l’especial David Bowie, que aquest divendres 11 de juliol ens portarà la pel·lícula de vampirs titulada The Hunger. L’ànsia, segons la traducció oficial, La Fam, segons la traducció literal.

Un fragment de la pel·lícula "The Hunger"

La defineixen com a cinta de vampirs i possiblement ho és. Però no és només això: els vampirs i les vampireses de The Hunger no són monstres sobre o infrahumans, no són espectres ni criatures impossibles. Som tu i jo, som nosaltres en un dels moments més intensos de les nostres existències emocionals: el moment crític en què deixes de ser estimada. És, doncs, la història de com vampiritzem els amors, de com construïm des de la substitució, de com sembrem cadàvers emocionals quan els nostres desitjos canvien d’objectiu, i de com tothom passa en algun moment a ser oblidat, simplement. Sense més.

Crits silenciosos, David Bou

Entre tant soroll, costa trobar un moment de calma. Els fets es precipiten diàriament, les notícies ja no només volen, ara també corren per la xarxa. Si no estàs atent, quedes fora; has d’estar al dia, saber d’això i d’allò, o almenys aparentar-ho. Acostumat al xivarri, oblides fàcilment que la remor no et permet escoltar-te a tu mateix. Tant se val, creus que no ho necessites. Abans, rebutjaves qualsevol guirigall perquè et resultava tant estrident que no et deixava pensar; ara, t’escapes del silenci perquè tems la soledat a la qual et transporta. T’atures. Saps d’on véns, però no acabes de veure clar cap on vas. En un món on regna la immediatesa, el procés no importa, només el resultat és rellevant.

Aprenguem a fer l’amor, Agustí Barrera i Puigví

Llibret "Aprenguem a fer l'amor" editat per les JRC del PSAN-Provisional

Aprenguem a fer l'amor (pdf)
1a edició del febrer de 1975, editat per les Joventut Revolucionàries Catalanes (JRC)

Consideració

La dictadura feixista del general F. Franco va immergir la nostra nació en una situació de pobresa total, racionament alimentari del 1939 al 1952, misèria i explotació de la classe obrera amb jornades de treball de 12 i 14 hores. Desert i censura intel·lectual, amb un control ideològic inquisitorial exercit pels aparells de l’estat i l’església, que fixava, com a origen de tots els mals de la nostra societat, el pecat de la carn i el desig sexual. L’expiació del pecat,  el càstig pel desig, només era possible amb la penitència, el penediment i la voluntat de no tornar a pecar ni sentir desig.

'Enamorar-se és un tipus de bogeria socialment acceptada', Mar Novel

Durant poc més de dues hores, Her narra una història d’amor que l’espectador pot situar en un futur no gaire llunyà. Vestit amb una indumentària que ens pot semblar pròpia dels anys setanta i desolat pel fracàs del seu matrimoni, Theodore, el protagonista representat per Joaquin Phoenix, s’enamora del nou sistema operatiu del seu ordinador. Scarlett Johansson és qui s’encarrega, en la versió original del film, de donar vida a la veu de Samantha, un nou sistema operatiu basat en el model d’Intel•ligència Artificial, que pretén satisfer totes les necessitats del seu usuari.

L’amor lliure en la experiència personal i el seu paper en la lluita de classes, Alexandra M. Claramunt

Aquest text gira entorn a les dues facetes fonamentals que considero que presenta l’amor lliure: per una banda la vessant de reivindicació política feta des d’una perspectiva materialista, comunista i anti- autoritària i, per una altra, una de més personal, que, com molt acertadament afirmà Kate Millet, és política també[i].

Pensem que l’amor lliure ens porta a dur a la praxis una crítica fervent a l’aïllament i a la carència emocional endèmica a la que ens aboca el sistema capitalista[ii]. És per això que volem reflexionar al voltant de com i per que creiem que hem de començar a construir un camí d’experiències que ens permeti anar creant, mica en mica, les condicions que possibilitin la resolució de les mancances relacionades amb el camp afectiu i que dificulten el nostre lliure desenvolupament com a ésser socials i el nostre empoderament com a classe. 

Amor, Alienació i Emancipació obrera
L’amor ideal de parella i de família, els únics reconeguts per la cosmovisió capitalista, se’ns presenten com un concepte universal, ahistòric i propi de la natura humana. Res més lluny de la realitat, ja que, com a éssers socials i racionals que som, produïm i reproduïm les nostres relacions, modelant-les a llarg del temps. L’amor, com a mode de relació que és, s’ha d’entendre també com un producte històric, fruit de les particularitats econòmiques i polítiques de cada comunitat i de les seves condicions materials de vida al llarg del temps i, per tant, subjecte a la manipulació i al canvi.

Tres no són multitud, Embalades

Embalades nº 17- 20/12/13 – Tres no són multitud

Sexe? Amor? Relacions? Parella? Relacions lliures? Avui parlem sobre multiples formes d’estimar tot comentant amb l’Arcadi el llibre “En Defensa d’Afrodita, contra la cultura de la monogàmia”. Perill!! Aquest programa pot ferir la seva sensibilitat!
Aquest i molts més programes molons, AQUI 

republicat de Ràdio Bala Manresa

Promiscgaitat, Na Pai

Aquest estiu tingué lloc a Barcelona un festival aquàtic d'homes amb músculs inflables, suposo que per poder flotar sense haver de coordinar braços i cames per nedar i així poder dedicar el gruix de l'activitat neuronal a processos mentals superiors com ballar i al mateix temps projectar somriures d'aparellament, com he pogut deduir a partir de les fotografies promocionals. Per complementar el festival, entre festa i festa hi havia ressaques, perdó, vull dir xerrades: 'Tan difícil és ser gai i tindre parella estable?' Amb aquesta lamentació es presentava la xerrada d'un psicòleg que s'anunciava com a 'expert en psicologia de l’home gay' i deia que 'analitzarà els condicionants que dificulten l’establiment de vincles afectius duradors'.

Aquesta xerrada en el Circuit festival semblava tan paradoxal com si en el marc d'una matança del porc a La Llacuna es fes un simpòsium titulat 'Tan difícil és ser amant de l'embotit i mantenir una dieta vegana estable?'. Però té la seva lògica si tenim en compte que la comunitat gai no és impermeable a la cultura de la monogàmia i encara alberga un recòndit pòsit d'anhels monògams, malgrat que la seva pràctica quotidiana en resti a anys llum.

Positivitzant el sexe, Sagar Malé

El llibre ‘Ética Promiscua’ sacseja les percepcions clàssiques de l’amor i el sexe

“Molta gent pensa que ser promíscua i ser ètica és una contradicció, tot i que, en realitat, es pot practicar molt de sexe sense deixar de ser ètica. És en aquest sentit que el títol del llibre és una tria provocadora”.

Així explicava l’escriptora especialitzada en educació sexual Janet Hardy el títol del seu llibre The Ethical Slut —l’ètica promiscua’— en una entrevista ara fa un any a la Directa. El llibre, escrit juntament amb Dossie Easton, és un dels més influents entre els grups que promouen una visió positiva del sexe no convencional. Llavors, ja era citat per tota mena de moviments socials, especialment els que tracten el tema del poliamor, però encara no s’havia traduït de l’anglès. En aquella ocasió, Hardy, que participava al Festival sobre l’Art de la Luxúria Xplore que es va fer a Barcelona, va parlar sobre la traducció del llibre al castellà amb Miguel Vagalume, un dels activistes que ha fet més esforços per difondre el text des del seu bloc, titulat La Mosca Cojonera.

Vagalume, des del grup Golfxs con principios, ha dinamitzat activitats que segueixen la filosofia central d’aquest llibre: el sex positive movement (que, més o menys, significa moviment per la positivització del sexe). Finalment, el llibre ha estat publicat en castellà per l’editorial Melusina sota el títol Ética Promiscua.

Mester d'amor, Joan Salvat-Papasseit

El beso: Lagrimas de Eros, Géricault

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l´esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

Desmuntant el mite de l'amor romàntic, Nerea (Arran) Patrícia (Endavant)

Ni cavallers, ni damisel·les, ni prínceps, ni mitges taronges, ni més contes que esclavitzen...

Amb aquest article, tractarem de fer una anàlisi d'un tema tan bàsic i important a les nostres vides, que ens influeix en l'autoestima, en la felicitat i en la relació amb els altres: la construcció de l'amor romàntic. Desvetllarem què se n'amaga darrere i com influeix el patriarcat i el capitalisme. L'amor se'ns presenta com un “llibre d'instruccions” que ens marca i delimita com hem de ser, viure i sentir. Teoritzar és una ferramenta però no ens “salva” dels seus tentacles, nosaltres també ens enamorem, patim o ens tornem boges de vegades. Aquesta reflexió ens ajuda a entendre'ns i a la resta millor, i donar-li a les coses la importància justa. No hi ha una única manera de viure: amb parella, sense parella, en trio o comunitat... cap opció serà millor que l'altra. Es tracta de saber què volem en cada moment i d'intentar fer-ho, sense prejudicis. Les relacions poden ser tan diferents com imaginem. Per què no?

Txt 11, Bet Gargola

L’amor per l’ésser humà…

Massa tard per tenir enyorances.

No és un joc.

No.

De la barreja brutal de la terrible desgràcia

de la criatura que juga i s’emporta els fruits

cap a l’abdomen

—punxat en el seu esperit en mig de la indigència imprudent—,

Virgo, Bet Gargola

Mentre les paraules van passant lentament

com les ones en una mar calma,

Mentre l’alè del seu lleu sospir frega el teu coll

com el vent calent d’una vesprada,

el pensament se t’enlaira dins d’una boira clara.

El desig de l’amor et té colpada

i els membres del teu cos ja noten l’escalfada

que ara puja des del sexe fins a la cara

cremant per aquí i per allà

arran de la pell suada.